Adoptant

Alliberar-se amb la música

2011-11-27T09:39:00.001-08:00

L'altre dia, mentre desfilaves sol dalt de la passarel·la, em vaig emocionar de veure com desprenies tanta felicitat. Surt del teu interior aquesta passió per la música i el ball; sembla com si vulguessis transmetre el millor de tu amb aquestes representacions improvisades. Quan ho fas, també em dóna la impressió de com si et vulguessis alliberar per deixar-te anar i no pensar en res més que en ballar. És com màgic veure't en aquest estadi en el qual sembla que tens un do innat. Ho veiem tots. I ningú t'ensenya com ho has de fer: surt del teu interior tot aquest talent. I això encara m'agrada més i ho fa més pur. És per això que no em cansaria de mirar-te mentre intentes anar al ritme de la música. M'agrada aquest sentiment!

Alliberar-se amb la música

2011-11-27T09:39:00.000-08:00

Ja són sis anys després

2011-05-05T03:32:00.000-07:00

Han passat ja sis anys. Quantes emocions! I coses per explicar-te. És una barreja de records, sentiments i esperança que tot continuï avançant. Anem creixent junts tots i la teva personalitat va brotant, formant-se, i cada vegada més teva. Continuo mirant el mapa de tant en tant, com resseguint el trajecte i intentant valorar aquest viatge que va ser tan fascinant. Tan únic per a nosaltres. Sempre venen els bons records, també es manté el camí d'esperança i dificultats que vam traçar, i aquelles primeres vegades de tot, que són ja inesborrables. Enmig del mapa, recordo el preludi de la primavera, la fi de les nevades, la humilitat dels rostres i la duresa del territori. Evoco com si fos avui un panorama amb poc futur, tons de cel gris i negres nits però en aquest ambient emergia la "llum" de la nostra esperança traduïda en amor i estima.

Pensaments heretats

2011-04-14T09:08:00.000-07:00

He pensat molt en tu aquests dies i tenia ganes d'escriure les emocions que em passaven pel cap. Hi ha moments que conviden a fer-ho, per dolents que siguin, i que també et serveixen per valorar les coses encara més bones que ens passen en aquesta vida. El que tu moltes vegades em transmets, m'evoca la infantesa i els records de tenir algú al costat quan més ho necessites. Són les llavors que passen de pares a fills en els cicles de la vida i que van teixint les generacions. Em quedo en els més humans, en els que ens han d'ajudar en les nostres vides; des del dia a dia als plans de futur. A vegades, encara que no sembli fàcil, junts ho intentem sempre amb la predisposició d'anar saltant els obstacles i tu sempre hi poses la llum per aconseguir-ho. Com l'altre dia que no vam parar de córrer i caminar pel Barri Vell buscant superar-nos i gaudir del millor que ens dóna la nostra ciutat. Disfrutàvem d'una posta de sol radiant de primavera.

Converses abans dels somnis

2011-01-28T08:57:00.000-08:00

Et velia feliç aquella nit just abans d'anar a dormir. Em transmeties felicitat. Després de la lectura, en certa manera parlàvem del teu propi conte, de com ens imaginavem què feies tu i què feiem nosaltres la primera vegada que ens vam veure. Com si volguéssim posar lletra a les primeres imatges del primer dia. Sempre ho recordarem. Com tots els pares. I t'agradava que t'ho expliqués. I a mí, també em feia feliç avançar en el temps enrere i evocar aquells moments. Amb les teves preguntes inesperades i que han de trobar resposta per explicar les emocions, sentiments i il·lusions. Encara ara sembla un somni fet real. Gràcies.

Vibrant amb les notes del Jazz

2010-11-27T07:11:00.000-08:00

Sonen les notes de jazz al teu equip de música i em dius: "M'agrada molt el jazz!" I a mi m'agrada que t'agradi. La música d'Artie Shaw ens transporta i ens fa més divertida aquesta migdiada d'un dissabte fred de tardor. No he vist quan m'agafaves els cedés però ara ja te'ls has instal·lat a la teva habitació. Si vas posant jazz, em guanyaràs. És un "feeling" especial. Tu balles i et mous amb elegància i jo vaig recordant com es va estirant el teu cos i com s'ha anat transformant la teva habitació a mida de la teva edat. Et mous amb gràcia, com sempre, i jo, com sempre, envejant els bons ballarins. Tant que m'agrada la música i el ritme i el cos que mai m'acompanyaran com a tu. Tens un encant especial quan balles que espero que el tinguis per sempre més. Així, quan ballis, jo podré contemplar-te i evadir-me en els records i pensaments.

Satisfacció

2010-07-27T09:17:00.000-07:00

Sovint imagines la família més unida del que pugui semblar. Els vincles establerts són ben forts i molt fràgils alhora però existeixen. Recomforten. Són com dosis d'esperances i ajuden a gaudir dels petits moments que ens donen les satisfaccions quotidianes. Quan dubtes, quan no estàs segur, quan et sents intraquil o potser et sents desorientat, saps que sempre hi ha un nord, que t'obliga a ser-hi i amb totes les teves forces. Com produc te del destí que arriba per donar-te forces. Ales per lluitar contra el vent i saber que hi ha un trajecte que és el que realment t'aporta més a la vida. Aquests dies han existit alguns moments que m'han fet sentir orgullosos de vosaltres i la recompensa aporta una penitud immensa. Avancem junts, com sempre, i més forts. Per això us ho vull agrair.

Notes de melodia a les nostres vides

2010-03-15T17:48:00.000-07:00

Em va emocionar l’altre dia veure’t cantar amb l’afició que ho feies. Dalt de l’encenari, amb la claror dels focus i envoltat d’altres nens i nenes, et veia feliç de trobar-te en una activitat que portes a dins. Tu cantaves i jo t’imaginava, després de molt temps de veure’t cantar a casa amb tanta afició. Hores i hores disfressat amb qualsevol cosa, estirat, i posant veu a les cançons dels cedés que ja et coneixes a la perfecció de tant posar-les. Aquests moments són com la música de la teva personalitat, amb un dot innat que jo mai tindré però m’agrada que tu el tinguis per a la música. La música és com la melodia de les nostres vides i per això la necessitem. A mi m’agrada molt aquest sentiment que em i ens transmets tan sovint que t’ho agrairé sempre. Són notes de felicitat.

Conversa

2009-10-09T23:23:00.000-07:00

Em va agradar la conversa que vam tenir anit. No t'esperava per parlar després dels contes que vam llegir damunt del llit. Són portes visuals que vas obrint a mida que vas creixent i que nosaltres hem d'anar-te ajudant. Ens espera un llarg camí però junts ens anem unint a mida que valorem la nostra família a través dels pensaments. I sempre dibuixes somriures que m'agraden, com si tinguessis una predisposició especial a tot el que ens espera. M'agrada i em fa feliç, ens fa més feliços a tots i és la base de l'esperança que sempre hem tingut. I nosaltres sempre hi hem de ser perquè notis la nostra mà a la teva esquena. Continuem avançant junts.

Orgull

2009-05-22T11:48:00.000-07:00

A vegades em parles de l'exigència com a pare i m'agrada escoltar-te mentre intentes trobar el punt just entre tu i jo, amb el teu caràcter que lògicament cada vegada sobresurt més. Dialoguem per intentar acabar trobar-nos, almenys això és el que m'agrada. Per a mi, sovint no és fàcil definir aquest equilibri mesurat i no només amb tu sinó amb tot el que faig dia a dia. Però la teva personalitat va agafant forma i, en ocasions, em deixa sorprès de tan ràpid com avança. Accions i reaccions que ens apropen i ens allunyen. I a mida que va passant el temps, em demostres com saps acompanyar el teu germà en aquest trajecte en el qual potser he estat massa exigent amb tu. Però saps, tens una virtut inqüestionable, sempre hi has estat. I ho has fet molt bé i em fas sentir orgullós de tu com a pare i com a germà gran.

Un dia especial, màgic

2009-04-30T22:17:00.000-07:00

Avui és un dia especial, el definiria màgic. Quatre anys després de la nostra arribada sembla que ha passat molt temps, però també és un contrast especial perquè sembla que va ser fa pocs mesos, amb una unió que ja és com si no tingués un abans. És un dia festiu que ajuda a anar evocant els records dels inicis dels nostres vincles i el retorn a casa, amb la sorpresa de l'espera de tota la família quan vam arribar a l'aeroport. Ara, mentre dorms, pensava en com va començar tot, amb emoció, de qui vam trobar en el nostre camí, amb agraïment, i de com ens hem anat lligant com a família, amb sentiment. Tot té una química especial per a nosaltres, amb la memòria posada sempre en els bons moments dels records i l'esperança del futur posada en la il·lusió. Per això avui és un dia molt especial, com si fos màgic. I m'encanta tenir aquest estat d'ànim gràcies a tu.

Caminant amb el temps

2009-03-27T11:25:00.000-07:00

Feia dies que volia trobar aquest moment després d'un cert temps, tot i que em costava definir les sensacions, que es barrejaven amb certs temors també. Les il·lusions es mantenen, però cada vegada són diferents. Els records continuen mentre avancem junts i pensem en continuar-ho fent. M'agraden moltes coses d'aquest nostre trajecte, tot i que és necessari anar ensopegant pel camí. Moltes vegades voldria aturar el temps, com si volgués que passes més lentament, però és inevitable que així sigui. Mentrestant, penso en la teva enorme vitalitat i com has sabut sobreposar-te sense ser-ne conscient i et donc les gràcies perquè ens permets a tots nosaltres, els qui més t'estimem, que ho podem compartir.

Entre l'amor i l'aprenentatge

2008-07-04T06:30:00.000-07:00

Resumir tot un curs amb poques paraules és complicat. És un cúmul d'experiències que cal classificar i traslladar als pares perquè se'n facin una idea de la progressió del seu fill. La professora té el repte de catalogar cada nen i enfocar als seus fares quins són els punts destacables i tous, quan aquests ja els sabem. En el teu cas no va ser cap sorpresa perquè ja sabíem què ens passaria. Però vaig sentir una il·lusió especial quan va arribar l'hora de parlar de la teva progressió. Els pares i mares sempre volem sentir-nos orgullosos i quan vas preparat per rebre altres imputs és una sensació especial. Però tot i això, quan va ser el moment de parlar de l'estima, la valoració va ser molt favorable i va ser especial. És la màgia d'un moment, d'un curs, d'una trajectòria i la d'una vida. I es pot calcular el nivell d'aprenentatge però no l'amor, l'afecte i la vitalitat. Creix.

Transportant-me

2008-05-08T22:20:00.000-07:00

Vas sortir a cantar i vaig pensar en com t'agrada la música i en com tens aquest sentiment musical que no és genètic. Com l'envejo! Et veia entre el grup, al mig, però tu no perquè tenies la vista dispersa ja que molts pares us estaven observant. A mi però, em feies sentir feliç com a pare perquè sé que tens unes facilitats innates per la música. Ens ho demostren tan sovint a casa que ens fascines i per això ens agradaria apuntar-te a classes de música a partir del curs que ve. Vas sortir disfressat de negre amb gotes d'aigua, formant part de l'espectacle, amb una il·lusió i timidesa que em va captivar. Per això vaig tenir un munt de pensaments que gairebé no em permetien ni escoltar la música que cantàveu i va ser un moment molt especial, il·lusionant i emocionant. Així crec que ens sentim tots els qui t'envoltem just tres anys després.

Les teves abraçades

2008-04-05T06:33:00.000-07:00

M'agrada quan em sorprens amb les teves llargues abraçades. Les més tendres són quan te'n vas a dormir, quan ja sembla que no et queden energies i els ulls no responen a les teves forces. Encara necessites balancejar-te per dormir i la teva cantarella cada vegada té una veu més aguda, però manté el fil melòdic de sempre. Mentrestant agafes el teu gos de peluix preferit i el seu color blanc es barreja amb el del teu cabell. És un petit ritual de llargs instants per a mi amb la calidesa de la nit que ens acompanya.

El referent necessari

2008-02-03T11:02:00.000-08:00

Sempre hi ests i no cal esperar els bons moments; per això moltes vegades, quan dorms, tinc la sensació que he de protegir-te. Vas progressant a la teva vida amb molta vitalitat i tendresa, mentre l'àlbum cada vegada es va omplint de més imatges teves entre nosaltres. Tenim més lligams i vincles que ens enforteixen. Inconscientment, els teus inicis ja no semblen tenir un abans i un després sinó un sempre.

Quan sempre faltarà algú

2007-12-22T03:46:00.000-08:00

Les absències inesperades condicionen les nostres vides. Els records marquen el present i tindran continuïtat en el futur de la relació entre pares i fills. És difícil saber trobar les paraules adients i els gestos més oportuns, quan ningú n'estava preparat. Però és emocionant les respostes que obtens quan afrontes la realitat, que acabes convertint en un conte de tendresa entre llàgrimes. La seva infantesa és un bàlsam d'esperança que ens condicionen i ens serveixen de suport per transformar els nostres pensaments. Sort d'ells, que sempre hi són.

El somriure de sempre

2007-11-05T14:09:00.000-08:00

Moltes vegades un somriure inesperat ajuda a comprendre que hi ha coses més importants a la vida que no emmagatzemar preocupacions qüotidianes. Calculat a la balança més personal, el pes sempre hauria de tenir un mateix resultat. Però moltes vegades no divisem aquest registre perquè no estem preparats. Per això deixem escapar les ocasions que més tard acabem lamentant-nos. I sempre és així perquè no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Si ho fem, perdem encara més.

Quan sempre hi ha algú

2007-09-18T09:05:00.001-07:00

A vegades, entre la foscor, segur que sempre hi ha una esperança. A vegades, pots oblidar-te'n o no pensar-hi suficient, però és bo recordar que sempre, entre aquella foscor temporal, hi ha un motiu que saps que brillarà i que et recordarà quin és el camí que has de continuar per no prendre un rumb allunyat del que s'espera de tu. Després, amb paciència, penses que els camins dels adults necessiten estels que brillin perquè ens il·luminin però perquè ho facin, també els hem d'ajudar. Perquè elles sempre, sempre, hi seran.

Arrels més profunds

2007-08-20T15:21:00.000-07:00

Els arrels són cada vegada més profunds i els enllacem a mida que passen els dies. Involuntàriament, anem teixint plegats els nostres destins i em permeto l'egoïsme personal de tenir la sensació que no hi ha un abans ni un després. Més aviat, tot el contrari. Junts som més forts i junts lluitarem contra les adversitats, amb la il·lusió de gaudir dels millors moments de les nostres vides. El destí ho ha volgut així.

La muntanya de la vida

2007-07-04T06:59:00.000-07:00

Potser no has fet res més que fer un pas més a la teva vida. Ho vols veure d'aquesta manera encara que, per casualitats del destí, algú et digui: «Això vostre és màgic!» No voldries aquest elogi, però acceptes la recompensa d'algú que et parla amb el cor i alhora et mira als ulls amb admiració. Necessitem uns silencis. Complicitats. L'Elena és respectuosa amb el seu passat i per aquest motiu visiona el futur amb l'esperança que Moscou sigui el futur. De moment, és una gran muntanya per a molts que tenen l'esperança de formar una família. I també ho és per als qui intenten refer la seva vida a l'Occident marcats per un passat. Tons eslaus d'ulls cristalins que estimen la vida entre els mediterranis.

Caminem junts

2007-06-06T05:39:00.000-07:00

Cada vegada ho fem més. Ja avancem de manera diferent i ho fem amb l'esperança d'anar-nos compartint a mida que passen els dies. Crec que ni en som conscients però els lligams són més grans i ens hem acostumat els uns als altres. Tots a tu i tu a tots. Hi ha moments que penso que tot és tan fascinant que quan vinguin altres moments estarem preparats per dir-nos tot el que sempre hem pensat i que és tan evident que no ha estat necessari ni dir-nos. Però ho farem, perquè ens hem d'explicar. I compartir vivències com la teva ajuda encara més a enfortir els vincles. Les trobades per compartir ens humanitzen.

Trajectes en una vida

2007-05-01T09:46:00.000-07:00

Dos anys després i el trajecte familiar continua. El vol va arribar al seu destí però va ser una pausa per comprendre el nou univers. Quan hi penses, evoques els records, la ment troba entre la nostàlgia la satisfacció d'haver aconseguit una gran il·lusió com a pares. Però l'avió ja no hi és i només queda un dia amb sol, molta llum, llàgrimes de felicitat i somriures. El retrobament familiar va ser tan emocionant com inesperat i les imatges són les que et permeten aturar-te, pensar i gaudir dels moments. És indescriptible deixar que t'arribin les il·lusions i desitjar que el trajecte continuï com fins ara.

Compartir esperances

2007-04-14T15:04:00.000-07:00

La trobada amb futurs pares adoptants acaba amb un cúmul d'il·lusions compartides perquè estan en la fase inicial i en la de somiar. Ajudar-los a pensar que els seus somnis poden ser realitat és molt gratificant i t'omple de satisfacció. Encara que no sigui la mateixa esperança tens la sensació de posar, només per una estona, la mà a l'esquena a algú que saps que tard o d'hora la necessitarà. El trajecte és llarg però la motivació fa que tot sigui més curt i que cal pensar en anar superant obstacles. Oblidar-te de tot i pensar que hi ha algú, allà on sigui, que ja està esperant val la pena intentar-ho i animar a qui estigui decidit a fer el viatge de la seva vida. Donar esperances i il·lusions és també rebre-les i diria que fins i tot augmentades.

Els qui no tenen

2007-03-08T19:38:00.000-08:00

No puc pensar que tinc el que em mereixo en aquesta vida quan em poso en el lloc dels qui no tenen. És quan em sento un privilegiat immerescut i que més d'una vegada hauria de posar-me en el cos d'una altra persona: pensar en què la bola del món dóna voltes i voltes i jo l'aturo en qualsevol lloc de l'Àfrica o l'Índia. Segurament em tocaria una vida més humana però més endurida per les injustícies del Planeta. L'equilibri és un somni personal i una utopia escrita, però traslladar-me em dóna l'esperança d'intentar veure algú feliç i que no em necessita com a intercanvi i ni m'enveja. He fet un intercanvi personal, però sense retorn i tant de bo ho pogués tornar a repetir cada vegada que la ment em commou.

Donar és poder

2007-02-06T15:56:00.000-08:00

Voler és poder. Penso que massa vegades no m'aplico aquesta màxima per pensar en anar més enllà dels paràmetres considerats per a mi normals i per això tinc el dubte de si sabré transmetre el missatge. Sé que moltes vegades la felicitat està més en donar que en rebre i aquesta essència em permetrà gaudir d'unes famílies que volen fer aquest pas però que quan es comença és com trobar-se baix d'una muntanya i mirar enlaire sense gairebé veure el cel. És per això que tan important és fer el primer pas per després començar l'escalada. El trajecte és llarg però la meva ja enyorada ascenció ha de servir per il·lusionar els futurs aventurers d'una experiència humana que omple de per vida. Voler es poder per a ells i voler és poder per a mi per donar més que rebre.

Quan no esperes res

2007-01-15T16:52:00.000-08:00

Hi ha silencis indescriptibles que per la rutina del dia a dia no paro a valorar i sovint trobo o busco massa excuses per evadir-me de les pauses del que podríem dir tan sols contemplar. El cel, els estels, el mar, la muntanya... o tu, per exemple, mentre dorms. És un silenci sepulcral, captivador. I mentre sento la teva respiració penso que és un moment que em permet reflexionar. Però són tantes i tantes coses que em costa agafar-les per resumir-les. És una sensació de plenitud, descans, felicitat i un moment personal tan fascinador que em permet gaudir d'un altre tu que m'encanta.

Els nostres somnis

2006-12-04T13:54:00.000-08:00

I sóc per tu i tu hi ets per mi. I som i ens tenim sense demostrar-ho. I a vegades necessitem aquests moments per fer realitat el que massa sovint jo imagino i potser tu també, però en el nostre somni sempre fallo jo. És per això que és tan planera la feliciat que no necessita dimensions en l'espai sinó unions: res més que el contacte d'una mà per expressar allò que cada vegada sabem fer menys els humans. Estimar-nos. I estimar-te és indescriptible, tant com el meu atreviment de volguer-ho explicar sense trobar les paraules apropiades al teu somni diari. Perdona'm perquè és aquell nostre somni afectiu i en el qual massa poques vegades jo hi surto.

Els drets dels infants

2006-11-22T14:17:00.001-08:00

Totes les nenes i els nens,

volem pau i germanor,
ensenyant a compartir,
igualtat i cooperació.

Totes les nenes i els nens,
volen un món millor,
respectant les diferències,
i més just per a tothom.

Per això plegats cantem,
ben alt i ben fort.
Per això tots proclamem,
els drets dels infants.

El record de la cruesa

2006-10-14T16:19:00.000-07:00

L'assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaya et transporta en el temps i veure el reportatge sobre la tragèdia a la televisió, et fa reviure la cruesa d'un país que avança en petites dosi i sense esperances en la immensa majoria de la gent. Només els milionaris de Rússia tenen esperança i potser ni viuen al país perquè es poden permetre continuar enriquint-se i al mateix temps guadir d'un altre clima més assoleiat. La gent, els seus rostres d'impotència i manca d'il·lusió és segurament el que t'emportes d'un país que de tan immens que és que no et permet veure l'esperança per en lloc. La impotència és tanta que els mateixos ciutadans l'ha tenen assumida i conviuen amb la melanconia. I el vodka mai serà la solució: només un consol.

Ràbia contra la impotència

2006-08-18T06:52:00.000-07:00

No tots els infants tenen la felicitat que es mereixen. No tots els infants poden aspirar al món que els hauríem d'oferir. No tots els infants estan ben alimentas, cuidats i tenen l'amor necessari. Penses en la teva felicitat i et recomforta. Però si deixes de personalitzar, és quan has d'afagar aire, reclamar una calma mental absoluta i quedar-te en blanc per assumir la crua realitat de milions de nens que podríem dir que tan sols estan a milers de quilòmetres dins aquest gran univers. El Planeta tampoc és tan gran però tens la sensació que és immens quan no saps ni per on començar quan hi ha imatges que et deixen a zero i et fan sentir impotent, trist, desil·lusionat i saps que la teva ràbia no et permet ni somiar.

La gran satisfacció de tenir-te

2006-08-17T06:05:00.000-07:00

Segurament mai s'acaba de tenir tota la recompensa. Segurament mai es pot estar satisfet del tot. Però la gran satisfacció de tenir-te i de veure't ara mateix mentre dorms, descanses, és un plaer indescriptible. És un silenci imponent. Respires lentament i a cada batec que sento intento acompanyar-lo per respirar junts. Per sentir junts aquest silenci tendre, fràfil però que em serveix per evadir-me i pensar en voler sentir la màxima felicitat. Una vegada més tinc la por de no trobar les paraules adients. Intento escoltar el meu cor i pensar per ell. Per una vegada, no vull la racionalitat mental sinó que parlin els meus sentiments. I tot, gràcies a tu per ser aquí i donar-nos tot el que tens.

La teva absència

2006-08-03T16:49:00.000-07:00

Ara no hi ets i et trobo a faltar. He vist el teu osset preferit al teu llit i ràpidament he pensat en tu. En la teva manera d'agafar-lo, abraçar-lo i com li fas petons quan li diem que s'ha de quedar a vigilar el teu llit. El teu osset és un vincle indestructible des del primer dia que et vam veure i aquestes sensacions sempre seran les nostres que, algun dia, amb tota la tendresa del món t'explicarem a cau d'orella.

La duresa existeix

2006-07-02T15:57:00.000-07:00

Moltes vegades necessites veure imatges que et recordin el teu trajecte. La distància serveix perquè sovint recordis sempre les coses bones del viatge però saps que n'hi ha de dolentes i que no acaben amb el somni que molts havien imaginat. És per això que els finals infeliços t'obliguen a valorar el que tens i desitjar que tan de bo tothom pogués tancar el seu procés vital amb cara de felicitat i orgullós d'un dels moments més bonics de la vida: el de ser pares.

Aromes impactants

2006-05-23T14:39:00.000-07:00

En ocasions tens ganes de retrobar-te amb els records. Són tan profunds que t'acompanyen perquè, de fet, cada dia en tens una prova. Un dia, fent una pausa, pots obrir un llibre del teu trajecte i quedar-te pensatiu durant força estona. Un altre dia, de casualitat, pots obrir una guia de viatges del país on vas anar i trobar-te encara amb un trocet de paper perfumat. És curiós que després d'un any encara quedi l'olor del perfum entre les pàgines. Això ja t'envaeix i et descol·loca. La casualitat és tan gran que t'obliga a olorar amb totes les forces per recordar l'aroma i a pensar com i quan va arribar allà. Les vivències poden ser gairebé a cada pas si realment les portes encara a dins.

Moments màgics

2006-05-04T15:10:00.000-07:00

Hi ha moments especials, màgics, tendres... moments plens de records que et poden arribar a salvar un dia. Per trobar-los només has d'estar predisposat a intuir que amb una simple mirada, un gest o un detall tot pot ser més especial. Hi ha infants que tenen una màgia plena de sensacions i que l'ofereixen a canvi de res. Tenen el do de donar sense esperar res i la seva tendresa colpeix. Estiraries els braços per abraçar-los i prémer fort, intentant parar el temps, per gaudir d'uns moments que tu saps que són especials i, ells, amb la seva ingenuïtat desconeixen encara. Per tant, ells donen i donen i tu, si vas a pit descobert, només has d'estar preparat per saber-los apreciar. I després és quan veus que són instants fascinants.

Al·legoria de l'amor

2006-04-26T14:23:00.000-07:00

És de nit, quan dormen els infants, quan la tendresa i la inocència dels seus cossos et reconforten la jornada després d'una dia dur. Has tingut poc temps per a tu, per a la família i és quan aprofites aquest moment tan íntim per sentir-te feliç, sobretot, per a ells. Dormen encara moltes hores comparades amb un adult, que per cert, en general, cada vegada més patim més insomni. Penses en el seu dia, en com haurà estat la seva jornada no remunerada però si estructurada perquè cal establir unes pautes. El mires i penses: És feliç amb nosaltres? Potser aquesta pregunta no tindrà mai resposta si començant per mi no me l'aplico. Per tant, jo ho sóc amb ell i em sento orgullós de tenir-lo entre nosaltres. Em sento molt orgullós d'haver fet una travessa fascinant i que no m'abandona mai.

El poder d'una trucada

2006-04-21T17:16:00.000-07:00

Tan sols una trucada m'ha emocionat. Perquè de fet feia massa temps que no sabíem res els uns dels altres. Reconec que, després d'una bona estona, he penjat el telèfon amb els ulls humits perquè són massa records que em cauen al damunt a l'instant: és només una sensació mental la que sento però que alhora em colpeja durament el cos. No ho sé. Em costa descriure tants records després de gairebé un any. De fet, per Sant Jordi farà un any que iniciàvem el nostre gran trajecte per ser un més. Des de l'1 de maig vam ser quatre a la família. Tot ha passat massa ràpid, però les sensacions són tan màgiques que explicar-les se'm fa fins i tot estrany. En el fons, el meu esperit em diu que té ganes de reviure-les i repetir-les. Aquestes vibracions em fascinen i tu, tan sols amb la teva trucada des de la distància, has obert la porta que dóna pas a tot aquest corrent d'il·lusions, somnis, llàgrimes, esperances, abraçades, felicitat i rialles. Què més es pot demanar! Gràcies per compartir emocions Josefina.

Emocions personals

2006-04-19T14:39:00.000-07:00

He llegit un conte senzill. Tan sols parlava dels valors de la família, però amb els temps que corren suposo que això ja és molt. M'ha fet entristir, riure, pensar, somiar, reflexionar i aprendre que, a vegades, estem a prop dels nostres fills però al mateix temps a massa distància. Tenim un excés de coses en què pensar i tasques a fer abans d'apropar-nos amb tendresa al seu món i a les seves interioritats. I sí, ja sé que cada vegada costa més educar els fills i que la societat té problemes de valors, però és sensacional el que només et pot arribar a transmetre un conte si estàs predisposat a llegir-lo com si fossis un nen. És més, el conte no és per a un adult, però l'he volgut aprofundir amb la innocència d'un infant. I potser, treure'm del meu estadi natural , ja m'ha servit per sentir l'emoció d'un nen davant d'uns valors tan sols humans. Què fàcil no? Però alhora que difícil és trobar aquests estadis de ganes de d'autodespullar-nos de la nostra rutina i sentir-nos infants. En definitiva, apropar-nos al món dels nostres fills, que tampoc costa gens.

La convicció

2006-04-10T22:30:00.000-07:00

Cada vegada em trobo més gent enfadada perquè han d'obtenir el certificat d'idoneïtat per adoptar un fill. Aquest procés, sense prèvia informació, és cert que pot semblar innecessari i al mateix temps en segons quines comunitats espanyoles una despessa més del pressupost. I és clar, la comparació és inevitable. Si per tenir un fill biològic no es necessita cap certificat, per què sí per tenir un fill adoptat? Però només un arbre no ens pot deixar veure el bosc perquè qualsevol centre que faciliti el certificat està preparat per assessorar, preparar i gestionar a totes les persones -parelles o no- que vulguin adoptar. Per això, primer és necessari confiar en un mateix i després, en els professionals. Una vegada has acabat aquest cicle te n'adones que els consells també són útils i necessaris per al futur.

Vibracions eternes

2006-04-08T15:08:00.000-07:00

Sempre tens esperances que les coses surtin bé a les persones que fan el seu procés. No les pots ajudar, però tan sols amb els ànims ja estàs demostrant que vols que continuïn el seu viatge fins el final i que no defalleixin mai, ni tampoc es desmoralitzin, ni tinguin la sensació que no estan preparats. Si el millor està per arribar! Comentes amb un somriure, tot esperant transmetre uns desitjos que no cal que vagin lligats amb el temps d'espera. Confies que arribi el dia que gaudeixin de la teva mateixa felicitat i que saps que per a ells tot serà molt lent mentre que per a tu, el final serà ràpid.

El mapa dels records

2006-04-07T06:14:00.000-07:00

Per motius professionals, consulto l'atles en relació a un país de Sud-amèrica. Però sento de la curioistat d'anar a veure el mapa de Rússia. Tinc la necessitat de fer-ho. He d'anar a buscar Rússia! I com més ampliat vegi el país, doncs millor. De fet, ja m'ha passat altres vegades però ara tinc ganes d'explicar-ho. I quan vaig a fer-ho, a mida que vaig passant les pàgines ja sento un feeling especial dins del meu cos difícil d'explicar. No sabria ni per on començar perquè tot és tan personal que tens por de no saber-ho descriure. Sents una emoció que et pesa com si et caigués un gran pes de formigó al damunt.

Et quedes uns segons pensant en tot i res, però ràpidament te'n vas a aquella ciutat amb el dit i imagines el rostre del teu fill allà dins. Sobretot, no dibuixes mentalment la imatge actual sinó que et ve el rostre de la primera vegada. Aquella trista i pobra sala on per primera vegada vas veure entrar el teu fill, embolicat amb una manta, amb molta roba i en els braços d'una dona. Aquella imatge és inborrable i sempre la veuràs en el mapa encara que no surti al costat de Moscou. Tú, tan sols tú, saps que hi és. I només tú la veus.

La ment et transporta

2006-04-04T16:05:00.000-07:00

És emocionant pensar que pot fer el teu fill en aquests moments, quan tu ets en el Primer Món i ell està en el Tercer Món esperant els seus primers braços paternals. Són contrastos difícils d'explicar i de seguida et ve a la ment la sensació que quan aquí no valorem l'abundància allà anhelen tan sols la supervivència. És per això que la ràbia et fa sentir impotent, ja que saps que la societat viu, majoritàriament, d'esquenes a aquest món.

Els desequilibris resulta que són necessaris perquè una petita part del Planeta visqui amb tota mena de luxes, però quan tens una part de tu a l'altra part del món el ventre és el primer que se't contrau i reclama a la part del cos que faci quelcom. Arribes a la conclusió que tenim tant i de tot que no sabem valorar-ho. Per fer-ho, no hauria de caldra patir. I quan encara que sigui només un moment et pares a pensar que tens un fill i que t'està esperant, és inevitable que t'emocionis i pensis que estem obligats i condemnats a deixar un món millor.

Les coses petites

2006-04-03T15:23:00.000-07:00

Tinc un amic amb qui vaig tenir la coincidència de parlar sobre les petites coses del destí. Ell, per exemple, després de força temps encara té la temptació de mirar el mapa del temps en els diaris o la televisió del país on va adoptar el seu fill. És una curiositat que a mi també em passa i que suposo que ens transporta en el temps. Per cert, ell (ells) té un nen encantador. Ells van ser un dels primers en fer l'adopció en un país de l'Est i això se'ls hi ha de reconéixer. Per a mi, té doble mèrit, ja que no eren temps com els actuals i no hi havia les facilitats que cada vegada existeixen en aquest procés. Per tant, les converses sobre les casualitats del destí fan que no et sentis sol cada vegada que penses si "això o allò" només et passa a tu. Les petites coses que són molt personals també tenen la seva grandesa i que, segurament sense saber-ho, també hi ha altres persones que senten el mateix per tan poc. O per tant, és clar.

PD: Cada vegada coneixem més gent que es posa en contacte amb nosaltres per saber el nostre procés. La confiança ens fa feliços i sempre sents la por de no saber-te explicar o no està al nivell que potser el teu interlocutor desitja. En tot cas, intentem correspondre les espectatives generades amb la màxima il·lusió.

La il·lusió de la retrobada

2006-04-02T14:37:00.000-07:00

Les retrobades són moments especials i és evident que els records van perdurant en el temps. Sobretot, els més bons, que són els més fàcils de recordar. Tohom té els seus guardats a la ment i, a vegades, amb tan sols mirar-te als ulls ja saps quines sensacions un ha experimentat en cada cas del seu viatge tan personal. Els sentiments són encara tous després d'un any, tot i que penses que posat en el temps el teu trajecte ha estat molt curt. Veus fins i tot que potser has anat massa ràpid, però quan hi ets en ple procés, la lentitut t'arriba a ofegar i, en segons quins moments, et desespera. Però saps que has de superar aquests moments per continuar el teu camí. En el fons, saps que la vida també requereix dificultats per valorar després la grandesa de la recompensa. I quan és amb altres viatjans, la il·lusió es magnifica i és emocionant veure una gratitut compartida a la vida mateixa.

Transmissió de felicitat

2006-03-30T15:42:00.000-08:00

La veritat és que t'emociona en l'interior parlar sobre les adopcions quan algú et fa la pregunta tímidament sobre la teva experiència. Ja saps que probablement s'haurà plantejat la possibilitat de dur a terme l'adopció d'un infant. Les passes mentals seves ja estan fetes. Sent il·lusió que has de combinar amb fredor perquè el camí és llarg.

És evident que no personalitzes durant la primera conversa i no entres en detalls perquè cada experiència és única, però penses sense dir-ho: "tant de bo tingués l'experiència de la seva vida!". Després, quan has deixat la conversa i reflexiones en la intimitat sobre el tema, raones: "serà cosa del destí?" Per què sempre em ve a la ment aquesta pregunta?

Som en el segle XXI

2006-03-29T13:56:00.000-08:00

El Departament de Benestar i Família de la Generalitat acaba d'anunciar el número de matrimonis homosexuals que van aconseguir adoptar un fill durant el 2005 a Catalunya. La xifra és encara baixa, ja que són un total de dinou les parelles (sis són nuclis formats per dones i tretze, per homes), però és el primer del que serà un gran pas. La polèmica que s'ha creat entorn aquest aspecte és per la reflexió següent: "Pot una parella formada per dos homes o dues dones adoptar un fill tal com fan la resta de parelles convencionals?"

El debat ètic és extens però, de moment, els governs català i espanyol ja s'han avançat i nens i nenes com la de la imatge ja tenen uns pares que els han acollit o els acolliran. Sí, sí, en el fons, són dos pares. I en definitiva es tracta d'amor de pares a fills. Per tant, els valors humans prevalen i posem el destí com a jutge d'aquesta nova era adoptiva.

I per què jo no?

2006-03-28T15:23:00.000-08:00

No sé si el que he de pensar és que a mi no em sortirà bé tot el procés. Que jo no en sabré, que em faltarà preparació perquè tot acabi com jo havia somiat. "És que encara queda tant..."
Tot plegat, és massa fascinant com per lamentar-nos abans del nostre gran repte. És innegable que les pors hi han de ser, ens han de sortir de dins, però la confiança i l'esperança sempre han de prevaler per anar cremant les etapes. És més, per a la vida mai estem preparats per als canvis i sempre tendim ha pensar en negatiu. Per tant, siguem vitals i diguem: " i per què jo no?" Si, precisament, nens com els de la imatge m'estant esperant. Ells encara tenen tota una vida per recórrer però necessiten algú tant important com uns pares.

Els nens vénen de Sibèria

2006-03-27T14:16:00.000-08:00

[...Aquesta última setmana ha passat volant. Set dies durant els quals el Rafel i la Júlia han continuat reflexionant sobre l'adopció. Així, remenant les seves consciències a base de bé, han acabat convençuts del que estaven a punt de fer. Però abans d'assistir a la primera reunió per obtenir el certificat d'idoneïtat, un paper que diu que els futurs pares són persones com cal, amb seny i carregats d'amor i de paciència, i que es guanyen prou bé la vida per mantenir una criatura, doncs bé, abans d'obtenir aquest preuat document era recomanable tenir clar el país on es volia fer l'adopció...]

Extret del llibre Els nens vénen de Sibèria (Edicions 62). Albert Elfa i Anna Garcia

De la il·lusió al somni

2006-03-25T21:41:00.000-08:00

La il·lusió és una expressió fantàstica de transmissió. El contagi de tot un plegat de sensacions t'aporta una felicitat interna difícil d'explicar. Sempre penses que el destí final, l'última parada del trajecte, sempre serà indescriptible. Tothom té un inici i després comença la seva pròpia via imaginària cap a l'arribada. Acabat el trajecte, després penses: "el somni ja és meu".

Homenatge vital a Vicenç Ferrer

2006-03-24T16:18:00.000-08:00

Dedicat a Vicenç Ferrer, un referent per als nous temps.

Quan tanco els ulls, veig Orient. Quan els obro, em trobo amb Occident. Orient és la mirada a l’interior, la comunicació amb el propi ésser. Occident, en canvi, suposa obrir els ulls i l’acció.

El segle XXI representa, probablement, la darrera oportunitat que tenim per acabar amb la malaltia més gran de la humanitat, que és la pobresa. Tenim cent anys per endavant. No ho sé, potser no són molts anys. Però entre tots podem guanyar aquesta batalla. La pobresa és irracional. És l’absurd més gran que pot existir a les nostres vides perquè en aquest món hi som per viure, però no per morir. Això ha de canviar.

La lluita contra el tòpic

2006-03-23T16:27:00.000-08:00

Les adopcions no tenen preu. I mai es poden valorar en funció d'una xifra econòmica. La societat no ens pot posar una vena als ulls als pares adoptar ni impedir-nos que veiem una realitat: el Tercer Món és més a prop de casa nostra del que ens pensem. Només hem de tenir ganes d'obrir els ulls.

PD: Una adopció és un viatge a l'interior de la vida més humana.

La muntanya màgica

2006-03-23T15:34:00.000-08:00

Les muntanyes estan per gaudir-ne del seu cim una vegada has aconseguit el teu propòsit. El teu objectiu ha de ser el de conquerir el cim sabent que cada dia estarà marcat per il·lusions, reptes, adversitats i esperances. No has de desfallir sinó pensar que cada dia falta menys per obtenir un dels grans somnis de la teva vida. El record sempre perdurarà.