Els nostres somnis

I sóc per tu i tu hi ets per mi. I som i ens tenim sense demostrar-ho. I a vegades necessitem aquests moments per fer realitat el que massa sovint jo imagino i potser tu també, però en el nostre somni sempre fallo jo. És per això que és tan planera la feliciat que no necessita dimensions en l'espai sinó unions: res més que el contacte d'una mà per expressar allò que cada vegada sabem fer menys els humans. Estimar-nos. I estimar-te és indescriptible, tant com el meu atreviment de volguer-ho explicar sense trobar les paraules apropiades al teu somni diari. Perdona'm perquè és aquell nostre somni afectiu i en el qual massa poques vegades jo hi surto.

Els drets dels infants

Totes les nenes i els nens,

volem pau i germanor,
ensenyant a compartir,
igualtat i cooperació.

Totes les nenes i els nens,
volen un món millor,
respectant les diferències,
i més just per a tothom.

Per això plegats cantem,
ben alt i ben fort.
Per això tots proclamem,
els drets dels infants.

El record de la cruesa

L'assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaya et transporta en el temps i veure el reportatge sobre la tragèdia a la televisió, et fa reviure la cruesa d'un país que avança en petites dosi i sense esperances en la immensa majoria de la gent. Només els milionaris de Rússia tenen esperança i potser ni viuen al país perquè es poden permetre continuar enriquint-se i al mateix temps guadir d'un altre clima més assoleiat. La gent, els seus rostres d'impotència i manca d'il·lusió és segurament el que t'emportes d'un país que de tan immens que és que no et permet veure l'esperança per en lloc. La impotència és tanta que els mateixos ciutadans l'ha tenen assumida i conviuen amb la melanconia. I el vodka mai serà la solució: només un consol.

Ràbia contra la impotència

No tots els infants tenen la felicitat que es mereixen. No tots els infants poden aspirar al món que els hauríem d'oferir. No tots els infants estan ben alimentas, cuidats i tenen l'amor necessari. Penses en la teva felicitat i et recomforta. Però si deixes de personalitzar, és quan has d'afagar aire, reclamar una calma mental absoluta i quedar-te en blanc per assumir la crua realitat de milions de nens que podríem dir que tan sols estan a milers de quilòmetres dins aquest gran univers. El Planeta tampoc és tan gran però tens la sensació que és immens quan no saps ni per on començar quan hi ha imatges que et deixen a zero i et fan sentir impotent, trist, desil·lusionat i saps que la teva ràbia no et permet ni somiar.

La gran satisfacció de tenir-te

Segurament mai s'acaba de tenir tota la recompensa. Segurament mai es pot estar satisfet del tot. Però la gran satisfacció de tenir-te i de veure't ara mateix mentre dorms, descanses, és un plaer indescriptible. És un silenci imponent. Respires lentament i a cada batec que sento intento acompanyar-lo per respirar junts. Per sentir junts aquest silenci tendre, fràfil però que em serveix per evadir-me i pensar en voler sentir la màxima felicitat. Una vegada més tinc la por de no trobar les paraules adients. Intento escoltar el meu cor i pensar per ell. Per una vegada, no vull la racionalitat mental sinó que parlin els meus sentiments. I tot, gràcies a tu per ser aquí i donar-nos tot el que tens.

La teva absència

Ara no hi ets i et trobo a faltar. He vist el teu osset preferit al teu llit i ràpidament he pensat en tu. En la teva manera d'agafar-lo, abraçar-lo i com li fas petons quan li diem que s'ha de quedar a vigilar el teu llit. El teu osset és un vincle indestructible des del primer dia que et vam veure i aquestes sensacions sempre seran les nostres que, algun dia, amb tota la tendresa del món t'explicarem a cau d'orella.

La duresa existeix

Moltes vegades necessites veure imatges que et recordin el teu trajecte. La distància serveix perquè sovint recordis sempre les coses bones del viatge però saps que n'hi ha de dolentes i que no acaben amb el somni que molts havien imaginat. És per això que els finals infeliços t'obliguen a valorar el que tens i desitjar que tan de bo tothom pogués tancar el seu procés vital amb cara de felicitat i orgullós d'un dels moments més bonics de la vida: el de ser pares.

Aromes impactants

En ocasions tens ganes de retrobar-te amb els records. Són tan profunds que t'acompanyen perquè, de fet, cada dia en tens una prova. Un dia, fent una pausa, pots obrir un llibre del teu trajecte i quedar-te pensatiu durant força estona. Un altre dia, de casualitat, pots obrir una guia de viatges del país on vas anar i trobar-te encara amb un trocet de paper perfumat. És curiós que després d'un any encara quedi l'olor del perfum entre les pàgines. Això ja t'envaeix i et descol·loca. La casualitat és tan gran que t'obliga a olorar amb totes les forces per recordar l'aroma i a pensar com i quan va arribar allà. Les vivències poden ser gairebé a cada pas si realment les portes encara a dins.

Moments màgics

Hi ha moments especials, màgics, tendres... moments plens de records que et poden arribar a salvar un dia. Per trobar-los només has d'estar predisposat a intuir que amb una simple mirada, un gest o un detall tot pot ser més especial. Hi ha infants que tenen una màgia plena de sensacions i que l'ofereixen a canvi de res. Tenen el do de donar sense esperar res i la seva tendresa colpeix. Estiraries els braços per abraçar-los i prémer fort, intentant parar el temps, per gaudir d'uns moments que tu saps que són especials i, ells, amb la seva ingenuïtat desconeixen encara. Per tant, ells donen i donen i tu, si vas a pit descobert, només has d'estar preparat per saber-los apreciar. I després és quan veus que són instants fascinants.

Al·legoria de l'amor

És de nit, quan dormen els infants, quan la tendresa i la inocència dels seus cossos et reconforten la jornada després d'una dia dur. Has tingut poc temps per a tu, per a la família i és quan aprofites aquest moment tan íntim per sentir-te feliç, sobretot, per a ells. Dormen encara moltes hores comparades amb un adult, que per cert, en general, cada vegada més patim més insomni. Penses en el seu dia, en com haurà estat la seva jornada no remunerada però si estructurada perquè cal establir unes pautes. El mires i penses: És feliç amb nosaltres? Potser aquesta pregunta no tindrà mai resposta si començant per mi no me l'aplico. Per tant, jo ho sóc amb ell i em sento orgullós de tenir-lo entre nosaltres. Em sento molt orgullós d'haver fet una travessa fascinant i que no m'abandona mai.

El poder d'una trucada

Tan sols una trucada m'ha emocionat. Perquè de fet feia massa temps que no sabíem res els uns dels altres. Reconec que, després d'una bona estona, he penjat el telèfon amb els ulls humits perquè són massa records que em cauen al damunt a l'instant: és només una sensació mental la que sento però que alhora em colpeja durament el cos. No ho sé. Em costa descriure tants records després de gairebé un any. De fet, per Sant Jordi farà un any que iniciàvem el nostre gran trajecte per ser un més. Des de l'1 de maig vam ser quatre a la família. Tot ha passat massa ràpid, però les sensacions són tan màgiques que explicar-les se'm fa fins i tot estrany. En el fons, el meu esperit em diu que té ganes de reviure-les i repetir-les. Aquestes vibracions em fascinen i tu, tan sols amb la teva trucada des de la distància, has obert la porta que dóna pas a tot aquest corrent d'il·lusions, somnis, llàgrimes, esperances, abraçades, felicitat i rialles. Què més es pot demanar! Gràcies per compartir emocions Josefina.

Emocions personals

He llegit un conte senzill. Tan sols parlava dels valors de la família, però amb els temps que corren suposo que això ja és molt. M'ha fet entristir, riure, pensar, somiar, reflexionar i aprendre que, a vegades, estem a prop dels nostres fills però al mateix temps a massa distància. Tenim un excés de coses en què pensar i tasques a fer abans d'apropar-nos amb tendresa al seu món i a les seves interioritats. I sí, ja sé que cada vegada costa més educar els fills i que la societat té problemes de valors, però és sensacional el que només et pot arribar a transmetre un conte si estàs predisposat a llegir-lo com si fossis un nen. És més, el conte no és per a un adult, però l'he volgut aprofundir amb la innocència d'un infant. I potser, treure'm del meu estadi natural , ja m'ha servit per sentir l'emoció d'un nen davant d'uns valors tan sols humans. Què fàcil no? Però alhora que difícil és trobar aquests estadis de ganes de d'autodespullar-nos de la nostra rutina i sentir-nos infants. En definitiva, apropar-nos al món dels nostres fills, que tampoc costa gens.

La convicció

Cada vegada em trobo més gent enfadada perquè han d'obtenir el certificat d'idoneïtat per adoptar un fill. Aquest procés, sense prèvia informació, és cert que pot semblar innecessari i al mateix temps en segons quines comunitats espanyoles una despessa més del pressupost. I és clar, la comparació és inevitable. Si per tenir un fill biològic no es necessita cap certificat, per què sí per tenir un fill adoptat? Però només un arbre no ens pot deixar veure el bosc perquè qualsevol centre que faciliti el certificat està preparat per assessorar, preparar i gestionar a totes les persones -parelles o no- que vulguin adoptar. Per això, primer és necessari confiar en un mateix i després, en els professionals. Una vegada has acabat aquest cicle te n'adones que els consells també són útils i necessaris per al futur.

Vibracions eternes

Sempre tens esperances que les coses surtin bé a les persones que fan el seu procés. No les pots ajudar, però tan sols amb els ànims ja estàs demostrant que vols que continuïn el seu viatge fins el final i que no defalleixin mai, ni tampoc es desmoralitzin, ni tinguin la sensació que no estan preparats. Si el millor està per arribar! Comentes amb un somriure, tot esperant transmetre uns desitjos que no cal que vagin lligats amb el temps d'espera. Confies que arribi el dia que gaudeixin de la teva mateixa felicitat i que saps que per a ells tot serà molt lent mentre que per a tu, el final serà ràpid.

El mapa dels records

Per motius professionals, consulto l'atles en relació a un país de Sud-amèrica. Però sento de la curioistat d'anar a veure el mapa de Rússia. Tinc la necessitat de fer-ho. He d'anar a buscar Rússia! I com més ampliat vegi el país, doncs millor. De fet, ja m'ha passat altres vegades però ara tinc ganes d'explicar-ho. I quan vaig a fer-ho, a mida que vaig passant les pàgines ja sento un feeling especial dins del meu cos difícil d'explicar. No sabria ni per on començar perquè tot és tan personal que tens por de no saber-ho descriure. Sents una emoció que et pesa com si et caigués un gran pes de formigó al damunt.

Et quedes uns segons pensant en tot i res, però ràpidament te'n vas a aquella ciutat amb el dit i imagines el rostre del teu fill allà dins. Sobretot, no dibuixes mentalment la imatge actual sinó que et ve el rostre de la primera vegada. Aquella trista i pobra sala on per primera vegada vas veure entrar el teu fill, embolicat amb una manta, amb molta roba i en els braços d'una dona. Aquella imatge és inborrable i sempre la veuràs en el mapa encara que no surti al costat de Moscou. Tú, tan sols tú, saps que hi és. I només tú la veus.

La ment et transporta

És emocionant pensar que pot fer el teu fill en aquests moments, quan tu ets en el Primer Món i ell està en el Tercer Món esperant els seus primers braços paternals. Són contrastos difícils d'explicar i de seguida et ve a la ment la sensació que quan aquí no valorem l'abundància allà anhelen tan sols la supervivència. És per això que la ràbia et fa sentir impotent, ja que saps que la societat viu, majoritàriament, d'esquenes a aquest món.

Els desequilibris resulta que són necessaris perquè una petita part del Planeta visqui amb tota mena de luxes, però quan tens una part de tu a l'altra part del món el ventre és el primer que se't contrau i reclama a la part del cos que faci quelcom. Arribes a la conclusió que tenim tant i de tot que no sabem valorar-ho. Per fer-ho, no hauria de caldra patir. I quan encara que sigui només un moment et pares a pensar que tens un fill i que t'està esperant, és inevitable que t'emocionis i pensis que estem obligats i condemnats a deixar un món millor.

Les coses petites

Tinc un amic amb qui vaig tenir la coincidència de parlar sobre les petites coses del destí. Ell, per exemple, després de força temps encara té la temptació de mirar el mapa del temps en els diaris o la televisió del país on va adoptar el seu fill. És una curiositat que a mi també em passa i que suposo que ens transporta en el temps. Per cert, ell (ells) té un nen encantador. Ells van ser un dels primers en fer l'adopció en un país de l'Est i això se'ls hi ha de reconéixer. Per a mi, té doble mèrit, ja que no eren temps com els actuals i no hi havia les facilitats que cada vegada existeixen en aquest procés. Per tant, les converses sobre les casualitats del destí fan que no et sentis sol cada vegada que penses si "això o allò" només et passa a tu. Les petites coses que són molt personals també tenen la seva grandesa i que, segurament sense saber-ho, també hi ha altres persones que senten el mateix per tan poc. O per tant, és clar.

PD: Cada vegada coneixem més gent que es posa en contacte amb nosaltres per saber el nostre procés. La confiança ens fa feliços i sempre sents la por de no saber-te explicar o no està al nivell que potser el teu interlocutor desitja. En tot cas, intentem correspondre les espectatives generades amb la màxima il·lusió.

La il·lusió de la retrobada

Les retrobades són moments especials i és evident que els records van perdurant en el temps. Sobretot, els més bons, que són els més fàcils de recordar. Tohom té els seus guardats a la ment i, a vegades, amb tan sols mirar-te als ulls ja saps quines sensacions un ha experimentat en cada cas del seu viatge tan personal. Els sentiments són encara tous després d'un any, tot i que penses que posat en el temps el teu trajecte ha estat molt curt. Veus fins i tot que potser has anat massa ràpid, però quan hi ets en ple procés, la lentitut t'arriba a ofegar i, en segons quins moments, et desespera. Però saps que has de superar aquests moments per continuar el teu camí. En el fons, saps que la vida també requereix dificultats per valorar després la grandesa de la recompensa. I quan és amb altres viatjans, la il·lusió es magnifica i és emocionant veure una gratitut compartida a la vida mateixa.

Transmissió de felicitat

La veritat és que t'emociona en l'interior parlar sobre les adopcions quan algú et fa la pregunta tímidament sobre la teva experiència. Ja saps que probablement s'haurà plantejat la possibilitat de dur a terme l'adopció d'un infant. Les passes mentals seves ja estan fetes. Sent il·lusió que has de combinar amb fredor perquè el camí és llarg.

És evident que no personalitzes durant la primera conversa i no entres en detalls perquè cada experiència és única, però penses sense dir-ho: "tant de bo tingués l'experiència de la seva vida!". Després, quan has deixat la conversa i reflexiones en la intimitat sobre el tema, raones: "serà cosa del destí?" Per què sempre em ve a la ment aquesta pregunta?

Som en el segle XXI

El Departament de Benestar i Família de la Generalitat acaba d'anunciar el número de matrimonis homosexuals que van aconseguir adoptar un fill durant el 2005 a Catalunya. La xifra és encara baixa, ja que són un total de dinou les parelles (sis són nuclis formats per dones i tretze, per homes), però és el primer del que serà un gran pas. La polèmica que s'ha creat entorn aquest aspecte és per la reflexió següent: "Pot una parella formada per dos homes o dues dones adoptar un fill tal com fan la resta de parelles convencionals?"

El debat ètic és extens però, de moment, els governs català i espanyol ja s'han avançat i nens i nenes com la de la imatge ja tenen uns pares que els han acollit o els acolliran. Sí, sí, en el fons, són dos pares. I en definitiva es tracta d'amor de pares a fills. Per tant, els valors humans prevalen i posem el destí com a jutge d'aquesta nova era adoptiva.

I per què jo no?

No sé si el que he de pensar és que a mi no em sortirà bé tot el procés. Que jo no en sabré, que em faltarà preparació perquè tot acabi com jo havia somiat. "És que encara queda tant..."
Tot plegat, és massa fascinant com per lamentar-nos abans del nostre gran repte. És innegable que les pors hi han de ser, ens han de sortir de dins, però la confiança i l'esperança sempre han de prevaler per anar cremant les etapes. És més, per a la vida mai estem preparats per als canvis i sempre tendim ha pensar en negatiu. Per tant, siguem vitals i diguem: " i per què jo no?" Si, precisament, nens com els de la imatge m'estant esperant. Ells encara tenen tota una vida per recórrer però necessiten algú tant important com uns pares.

Els nens vénen de Sibèria

[...Aquesta última setmana ha passat volant. Set dies durant els quals el Rafel i la Júlia han continuat reflexionant sobre l'adopció. Així, remenant les seves consciències a base de bé, han acabat convençuts del que estaven a punt de fer. Però abans d'assistir a la primera reunió per obtenir el certificat d'idoneïtat, un paper que diu que els futurs pares són persones com cal, amb seny i carregats d'amor i de paciència, i que es guanyen prou bé la vida per mantenir una criatura, doncs bé, abans d'obtenir aquest preuat document era recomanable tenir clar el país on es volia fer l'adopció...]

Extret del llibre Els nens vénen de Sibèria (Edicions 62). Albert Elfa i Anna Garcia

De la il·lusió al somni

La il·lusió és una expressió fantàstica de transmissió. El contagi de tot un plegat de sensacions t'aporta una felicitat interna difícil d'explicar. Sempre penses que el destí final, l'última parada del trajecte, sempre serà indescriptible. Tothom té un inici i després comença la seva pròpia via imaginària cap a l'arribada. Acabat el trajecte, després penses: "el somni ja és meu".

Homenatge vital a Vicenç Ferrer

Dedicat a Vicenç Ferrer, un referent per als nous temps. Quan tanco els ulls, veig Orient. Quan els obro, em trobo amb Occident. Orient és la mirada a l’interior, la comunicació amb el propi ésser. Occident, en canvi, suposa obrir els ulls i l’acció. El segle XXI representa, probablement, la darrera oportunitat que tenim per acabar amb la malaltia més gran de la humanitat, que és la pobresa. Tenim cent anys per endavant. No ho sé, potser no són molts anys. Però entre tots podem guanyar aquesta batalla. La pobresa és irracional. És l’absurd més gran que pot existir a les nostres vides perquè en aquest món hi som per viure, però no per morir. Això ha de canviar.

La lluita contra el tòpic

Les adopcions no tenen preu. I mai es poden valorar en funció d'una xifra econòmica. La societat no ens pot posar una vena als ulls als pares adoptar ni impedir-nos que veiem una realitat: el Tercer Món és més a prop de casa nostra del que ens pensem. Només hem de tenir ganes d'obrir els ulls.

PD: Una adopció és un viatge a l'interior de la vida més humana.

La muntanya màgica

Les muntanyes estan per gaudir-ne del seu cim una vegada has aconseguit el teu propòsit. El teu objectiu ha de ser el de conquerir el cim sabent que cada dia estarà marcat per il·lusions, reptes, adversitats i esperances. No has de desfallir sinó pensar que cada dia falta menys per obtenir un dels grans somnis de la teva vida. El record sempre perdurarà.