Quan sempre faltarà algú

Les absències inesperades condicionen les nostres vides. Els records marquen el present i tindran continuïtat en el futur de la relació entre pares i fills. És difícil saber trobar les paraules adients i els gestos més oportuns, quan ningú n'estava preparat. Però és emocionant les respostes que obtens quan afrontes la realitat, que acabes convertint en un conte de tendresa entre llàgrimes. La seva infantesa és un bàlsam d'esperança que ens condicionen i ens serveixen de suport per transformar els nostres pensaments. Sort d'ells, que sempre hi són.

El somriure de sempre

Moltes vegades un somriure inesperat ajuda a comprendre que hi ha coses més importants a la vida que no emmagatzemar preocupacions qüotidianes. Calculat a la balança més personal, el pes sempre hauria de tenir un mateix resultat. Però moltes vegades no divisem aquest registre perquè no estem preparats. Per això deixem escapar les ocasions que més tard acabem lamentant-nos. I sempre és així perquè no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Si ho fem, perdem encara més.

Quan sempre hi ha algú

A vegades, entre la foscor, segur que sempre hi ha una esperança. A vegades, pots oblidar-te'n o no pensar-hi suficient, però és bo recordar que sempre, entre aquella foscor temporal, hi ha un motiu que saps que brillarà i que et recordarà quin és el camí que has de continuar per no prendre un rumb allunyat del que s'espera de tu. Després, amb paciència, penses que els camins dels adults necessiten estels que brillin perquè ens il·luminin però perquè ho facin, també els hem d'ajudar. Perquè elles sempre, sempre, hi seran.

Arrels més profunds

Els arrels són cada vegada més profunds i els enllacem a mida que passen els dies. Involuntàriament, anem teixint plegats els nostres destins i em permeto l'egoïsme personal de tenir la sensació que no hi ha un abans ni un després. Més aviat, tot el contrari. Junts som més forts i junts lluitarem contra les adversitats, amb la il·lusió de gaudir dels millors moments de les nostres vides. El destí ho ha volgut així.

La muntanya de la vida

Potser no has fet res més que fer un pas més a la teva vida. Ho vols veure d'aquesta manera encara que, per casualitats del destí, algú et digui: «Això vostre és màgic!» No voldries aquest elogi, però acceptes la recompensa d'algú que et parla amb el cor i alhora et mira als ulls amb admiració. Necessitem uns silencis. Complicitats. L'Elena és respectuosa amb el seu passat i per aquest motiu visiona el futur amb l'esperança que Moscou sigui el futur. De moment, és una gran muntanya per a molts que tenen l'esperança de formar una família. I també ho és per als qui intenten refer la seva vida a l'Occident marcats per un passat. Tons eslaus d'ulls cristalins que estimen la vida entre els mediterranis.

Caminem junts

Cada vegada ho fem més. Ja avancem de manera diferent i ho fem amb l'esperança d'anar-nos compartint a mida que passen els dies. Crec que ni en som conscients però els lligams són més grans i ens hem acostumat els uns als altres. Tots a tu i tu a tots. Hi ha moments que penso que tot és tan fascinant que quan vinguin altres moments estarem preparats per dir-nos tot el que sempre hem pensat i que és tan evident que no ha estat necessari ni dir-nos. Però ho farem, perquè ens hem d'explicar. I compartir vivències com la teva ajuda encara més a enfortir els vincles. Les trobades per compartir ens humanitzen.

Trajectes en una vida

Dos anys després i el trajecte familiar continua. El vol va arribar al seu destí però va ser una pausa per comprendre el nou univers. Quan hi penses, evoques els records, la ment troba entre la nostàlgia la satisfacció d'haver aconseguit una gran il·lusió com a pares. Però l'avió ja no hi és i només queda un dia amb sol, molta llum, llàgrimes de felicitat i somriures. El retrobament familiar va ser tan emocionant com inesperat i les imatges són les que et permeten aturar-te, pensar i gaudir dels moments. És indescriptible deixar que t'arribin les il·lusions i desitjar que el trajecte continuï com fins ara.

Compartir esperances

La trobada amb futurs pares adoptants acaba amb un cúmul d'il·lusions compartides perquè estan en la fase inicial i en la de somiar. Ajudar-los a pensar que els seus somnis poden ser realitat és molt gratificant i t'omple de satisfacció. Encara que no sigui la mateixa esperança tens la sensació de posar, només per una estona, la mà a l'esquena a algú que saps que tard o d'hora la necessitarà. El trajecte és llarg però la motivació fa que tot sigui més curt i que cal pensar en anar superant obstacles. Oblidar-te de tot i pensar que hi ha algú, allà on sigui, que ja està esperant val la pena intentar-ho i animar a qui estigui decidit a fer el viatge de la seva vida. Donar esperances i il·lusions és també rebre-les i diria que fins i tot augmentades.

Els qui no tenen

No puc pensar que tinc el que em mereixo en aquesta vida quan em poso en el lloc dels qui no tenen. És quan em sento un privilegiat immerescut i que més d'una vegada hauria de posar-me en el cos d'una altra persona: pensar en què la bola del món dóna voltes i voltes i jo l'aturo en qualsevol lloc de l'Àfrica o l'Índia. Segurament em tocaria una vida més humana però més endurida per les injustícies del Planeta. L'equilibri és un somni personal i una utopia escrita, però traslladar-me em dóna l'esperança d'intentar veure algú feliç i que no em necessita com a intercanvi i ni m'enveja. He fet un intercanvi personal, però sense retorn i tant de bo ho pogués tornar a repetir cada vegada que la ment em commou.

Donar és poder

Voler és poder. Penso que massa vegades no m'aplico aquesta màxima per pensar en anar més enllà dels paràmetres considerats per a mi normals i per això tinc el dubte de si sabré transmetre el missatge. Sé que moltes vegades la felicitat està més en donar que en rebre i aquesta essència em permetrà gaudir d'unes famílies que volen fer aquest pas però que quan es comença és com trobar-se baix d'una muntanya i mirar enlaire sense gairebé veure el cel. És per això que tan important és fer el primer pas per després començar l'escalada. El trajecte és llarg però la meva ja enyorada ascenció ha de servir per il·lusionar els futurs aventurers d'una experiència humana que omple de per vida. Voler es poder per a ells i voler és poder per a mi per donar més que rebre.

Quan no esperes res

Hi ha silencis indescriptibles que per la rutina del dia a dia no paro a valorar i sovint trobo o busco massa excuses per evadir-me de les pauses del que podríem dir tan sols contemplar. El cel, els estels, el mar, la muntanya... o tu, per exemple, mentre dorms. És un silenci sepulcral, captivador. I mentre sento la teva respiració penso que és un moment que em permet reflexionar. Però són tantes i tantes coses que em costa agafar-les per resumir-les. És una sensació de plenitud, descans, felicitat i un moment personal tan fascinador que em permet gaudir d'un altre tu que m'encanta.