Transmissió de felicitat

La veritat és que t'emociona en l'interior parlar sobre les adopcions quan algú et fa la pregunta tímidament sobre la teva experiència. Ja saps que probablement s'haurà plantejat la possibilitat de dur a terme l'adopció d'un infant. Les passes mentals seves ja estan fetes. Sent il·lusió que has de combinar amb fredor perquè el camí és llarg.

És evident que no personalitzes durant la primera conversa i no entres en detalls perquè cada experiència és única, però penses sense dir-ho: "tant de bo tingués l'experiència de la seva vida!". Després, quan has deixat la conversa i reflexiones en la intimitat sobre el tema, raones: "serà cosa del destí?" Per què sempre em ve a la ment aquesta pregunta?

Som en el segle XXI

El Departament de Benestar i Família de la Generalitat acaba d'anunciar el número de matrimonis homosexuals que van aconseguir adoptar un fill durant el 2005 a Catalunya. La xifra és encara baixa, ja que són un total de dinou les parelles (sis són nuclis formats per dones i tretze, per homes), però és el primer del que serà un gran pas. La polèmica que s'ha creat entorn aquest aspecte és per la reflexió següent: "Pot una parella formada per dos homes o dues dones adoptar un fill tal com fan la resta de parelles convencionals?"

El debat ètic és extens però, de moment, els governs català i espanyol ja s'han avançat i nens i nenes com la de la imatge ja tenen uns pares que els han acollit o els acolliran. Sí, sí, en el fons, són dos pares. I en definitiva es tracta d'amor de pares a fills. Per tant, els valors humans prevalen i posem el destí com a jutge d'aquesta nova era adoptiva.

I per què jo no?

No sé si el que he de pensar és que a mi no em sortirà bé tot el procés. Que jo no en sabré, que em faltarà preparació perquè tot acabi com jo havia somiat. "És que encara queda tant..."
Tot plegat, és massa fascinant com per lamentar-nos abans del nostre gran repte. És innegable que les pors hi han de ser, ens han de sortir de dins, però la confiança i l'esperança sempre han de prevaler per anar cremant les etapes. És més, per a la vida mai estem preparats per als canvis i sempre tendim ha pensar en negatiu. Per tant, siguem vitals i diguem: " i per què jo no?" Si, precisament, nens com els de la imatge m'estant esperant. Ells encara tenen tota una vida per recórrer però necessiten algú tant important com uns pares.

Els nens vénen de Sibèria

[...Aquesta última setmana ha passat volant. Set dies durant els quals el Rafel i la Júlia han continuat reflexionant sobre l'adopció. Així, remenant les seves consciències a base de bé, han acabat convençuts del que estaven a punt de fer. Però abans d'assistir a la primera reunió per obtenir el certificat d'idoneïtat, un paper que diu que els futurs pares són persones com cal, amb seny i carregats d'amor i de paciència, i que es guanyen prou bé la vida per mantenir una criatura, doncs bé, abans d'obtenir aquest preuat document era recomanable tenir clar el país on es volia fer l'adopció...]

Extret del llibre Els nens vénen de Sibèria (Edicions 62). Albert Elfa i Anna Garcia

De la il·lusió al somni

La il·lusió és una expressió fantàstica de transmissió. El contagi de tot un plegat de sensacions t'aporta una felicitat interna difícil d'explicar. Sempre penses que el destí final, l'última parada del trajecte, sempre serà indescriptible. Tothom té un inici i després comença la seva pròpia via imaginària cap a l'arribada. Acabat el trajecte, després penses: "el somni ja és meu".

Homenatge vital a Vicenç Ferrer

Dedicat a Vicenç Ferrer, un referent per als nous temps. Quan tanco els ulls, veig Orient. Quan els obro, em trobo amb Occident. Orient és la mirada a l’interior, la comunicació amb el propi ésser. Occident, en canvi, suposa obrir els ulls i l’acció. El segle XXI representa, probablement, la darrera oportunitat que tenim per acabar amb la malaltia més gran de la humanitat, que és la pobresa. Tenim cent anys per endavant. No ho sé, potser no són molts anys. Però entre tots podem guanyar aquesta batalla. La pobresa és irracional. És l’absurd més gran que pot existir a les nostres vides perquè en aquest món hi som per viure, però no per morir. Això ha de canviar.

La lluita contra el tòpic

Les adopcions no tenen preu. I mai es poden valorar en funció d'una xifra econòmica. La societat no ens pot posar una vena als ulls als pares adoptar ni impedir-nos que veiem una realitat: el Tercer Món és més a prop de casa nostra del que ens pensem. Només hem de tenir ganes d'obrir els ulls.

PD: Una adopció és un viatge a l'interior de la vida més humana.

La muntanya màgica

Les muntanyes estan per gaudir-ne del seu cim una vegada has aconseguit el teu propòsit. El teu objectiu ha de ser el de conquerir el cim sabent que cada dia estarà marcat per il·lusions, reptes, adversitats i esperances. No has de desfallir sinó pensar que cada dia falta menys per obtenir un dels grans somnis de la teva vida. El record sempre perdurarà.