Al·legoria de l'amor

És de nit, quan dormen els infants, quan la tendresa i la inocència dels seus cossos et reconforten la jornada després d'una dia dur. Has tingut poc temps per a tu, per a la família i és quan aprofites aquest moment tan íntim per sentir-te feliç, sobretot, per a ells. Dormen encara moltes hores comparades amb un adult, que per cert, en general, cada vegada més patim més insomni. Penses en el seu dia, en com haurà estat la seva jornada no remunerada però si estructurada perquè cal establir unes pautes. El mires i penses: És feliç amb nosaltres? Potser aquesta pregunta no tindrà mai resposta si començant per mi no me l'aplico. Per tant, jo ho sóc amb ell i em sento orgullós de tenir-lo entre nosaltres. Em sento molt orgullós d'haver fet una travessa fascinant i que no m'abandona mai.

El poder d'una trucada

Tan sols una trucada m'ha emocionat. Perquè de fet feia massa temps que no sabíem res els uns dels altres. Reconec que, després d'una bona estona, he penjat el telèfon amb els ulls humits perquè són massa records que em cauen al damunt a l'instant: és només una sensació mental la que sento però que alhora em colpeja durament el cos. No ho sé. Em costa descriure tants records després de gairebé un any. De fet, per Sant Jordi farà un any que iniciàvem el nostre gran trajecte per ser un més. Des de l'1 de maig vam ser quatre a la família. Tot ha passat massa ràpid, però les sensacions són tan màgiques que explicar-les se'm fa fins i tot estrany. En el fons, el meu esperit em diu que té ganes de reviure-les i repetir-les. Aquestes vibracions em fascinen i tu, tan sols amb la teva trucada des de la distància, has obert la porta que dóna pas a tot aquest corrent d'il·lusions, somnis, llàgrimes, esperances, abraçades, felicitat i rialles. Què més es pot demanar! Gràcies per compartir emocions Josefina.

Emocions personals

He llegit un conte senzill. Tan sols parlava dels valors de la família, però amb els temps que corren suposo que això ja és molt. M'ha fet entristir, riure, pensar, somiar, reflexionar i aprendre que, a vegades, estem a prop dels nostres fills però al mateix temps a massa distància. Tenim un excés de coses en què pensar i tasques a fer abans d'apropar-nos amb tendresa al seu món i a les seves interioritats. I sí, ja sé que cada vegada costa més educar els fills i que la societat té problemes de valors, però és sensacional el que només et pot arribar a transmetre un conte si estàs predisposat a llegir-lo com si fossis un nen. És més, el conte no és per a un adult, però l'he volgut aprofundir amb la innocència d'un infant. I potser, treure'm del meu estadi natural , ja m'ha servit per sentir l'emoció d'un nen davant d'uns valors tan sols humans. Què fàcil no? Però alhora que difícil és trobar aquests estadis de ganes de d'autodespullar-nos de la nostra rutina i sentir-nos infants. En definitiva, apropar-nos al món dels nostres fills, que tampoc costa gens.

La convicció

Cada vegada em trobo més gent enfadada perquè han d'obtenir el certificat d'idoneïtat per adoptar un fill. Aquest procés, sense prèvia informació, és cert que pot semblar innecessari i al mateix temps en segons quines comunitats espanyoles una despessa més del pressupost. I és clar, la comparació és inevitable. Si per tenir un fill biològic no es necessita cap certificat, per què sí per tenir un fill adoptat? Però només un arbre no ens pot deixar veure el bosc perquè qualsevol centre que faciliti el certificat està preparat per assessorar, preparar i gestionar a totes les persones -parelles o no- que vulguin adoptar. Per això, primer és necessari confiar en un mateix i després, en els professionals. Una vegada has acabat aquest cicle te n'adones que els consells també són útils i necessaris per al futur.

Vibracions eternes

Sempre tens esperances que les coses surtin bé a les persones que fan el seu procés. No les pots ajudar, però tan sols amb els ànims ja estàs demostrant que vols que continuïn el seu viatge fins el final i que no defalleixin mai, ni tampoc es desmoralitzin, ni tinguin la sensació que no estan preparats. Si el millor està per arribar! Comentes amb un somriure, tot esperant transmetre uns desitjos que no cal que vagin lligats amb el temps d'espera. Confies que arribi el dia que gaudeixin de la teva mateixa felicitat i que saps que per a ells tot serà molt lent mentre que per a tu, el final serà ràpid.

El mapa dels records

Per motius professionals, consulto l'atles en relació a un país de Sud-amèrica. Però sento de la curioistat d'anar a veure el mapa de Rússia. Tinc la necessitat de fer-ho. He d'anar a buscar Rússia! I com més ampliat vegi el país, doncs millor. De fet, ja m'ha passat altres vegades però ara tinc ganes d'explicar-ho. I quan vaig a fer-ho, a mida que vaig passant les pàgines ja sento un feeling especial dins del meu cos difícil d'explicar. No sabria ni per on començar perquè tot és tan personal que tens por de no saber-ho descriure. Sents una emoció que et pesa com si et caigués un gran pes de formigó al damunt.

Et quedes uns segons pensant en tot i res, però ràpidament te'n vas a aquella ciutat amb el dit i imagines el rostre del teu fill allà dins. Sobretot, no dibuixes mentalment la imatge actual sinó que et ve el rostre de la primera vegada. Aquella trista i pobra sala on per primera vegada vas veure entrar el teu fill, embolicat amb una manta, amb molta roba i en els braços d'una dona. Aquella imatge és inborrable i sempre la veuràs en el mapa encara que no surti al costat de Moscou. Tú, tan sols tú, saps que hi és. I només tú la veus.

La ment et transporta

És emocionant pensar que pot fer el teu fill en aquests moments, quan tu ets en el Primer Món i ell està en el Tercer Món esperant els seus primers braços paternals. Són contrastos difícils d'explicar i de seguida et ve a la ment la sensació que quan aquí no valorem l'abundància allà anhelen tan sols la supervivència. És per això que la ràbia et fa sentir impotent, ja que saps que la societat viu, majoritàriament, d'esquenes a aquest món.

Els desequilibris resulta que són necessaris perquè una petita part del Planeta visqui amb tota mena de luxes, però quan tens una part de tu a l'altra part del món el ventre és el primer que se't contrau i reclama a la part del cos que faci quelcom. Arribes a la conclusió que tenim tant i de tot que no sabem valorar-ho. Per fer-ho, no hauria de caldra patir. I quan encara que sigui només un moment et pares a pensar que tens un fill i que t'està esperant, és inevitable que t'emocionis i pensis que estem obligats i condemnats a deixar un món millor.

Les coses petites

Tinc un amic amb qui vaig tenir la coincidència de parlar sobre les petites coses del destí. Ell, per exemple, després de força temps encara té la temptació de mirar el mapa del temps en els diaris o la televisió del país on va adoptar el seu fill. És una curiositat que a mi també em passa i que suposo que ens transporta en el temps. Per cert, ell (ells) té un nen encantador. Ells van ser un dels primers en fer l'adopció en un país de l'Est i això se'ls hi ha de reconéixer. Per a mi, té doble mèrit, ja que no eren temps com els actuals i no hi havia les facilitats que cada vegada existeixen en aquest procés. Per tant, les converses sobre les casualitats del destí fan que no et sentis sol cada vegada que penses si "això o allò" només et passa a tu. Les petites coses que són molt personals també tenen la seva grandesa i que, segurament sense saber-ho, també hi ha altres persones que senten el mateix per tan poc. O per tant, és clar.

PD: Cada vegada coneixem més gent que es posa en contacte amb nosaltres per saber el nostre procés. La confiança ens fa feliços i sempre sents la por de no saber-te explicar o no està al nivell que potser el teu interlocutor desitja. En tot cas, intentem correspondre les espectatives generades amb la màxima il·lusió.

La il·lusió de la retrobada

Les retrobades són moments especials i és evident que els records van perdurant en el temps. Sobretot, els més bons, que són els més fàcils de recordar. Tohom té els seus guardats a la ment i, a vegades, amb tan sols mirar-te als ulls ja saps quines sensacions un ha experimentat en cada cas del seu viatge tan personal. Els sentiments són encara tous després d'un any, tot i que penses que posat en el temps el teu trajecte ha estat molt curt. Veus fins i tot que potser has anat massa ràpid, però quan hi ets en ple procés, la lentitut t'arriba a ofegar i, en segons quins moments, et desespera. Però saps que has de superar aquests moments per continuar el teu camí. En el fons, saps que la vida també requereix dificultats per valorar després la grandesa de la recompensa. I quan és amb altres viatjans, la il·lusió es magnifica i és emocionant veure una gratitut compartida a la vida mateixa.