Arrels més profunds

Els arrels són cada vegada més profunds i els enllacem a mida que passen els dies. Involuntàriament, anem teixint plegats els nostres destins i em permeto l'egoïsme personal de tenir la sensació que no hi ha un abans ni un després. Més aviat, tot el contrari. Junts som més forts i junts lluitarem contra les adversitats, amb la il·lusió de gaudir dels millors moments de les nostres vides. El destí ho ha volgut així.

La muntanya de la vida

Potser no has fet res més que fer un pas més a la teva vida. Ho vols veure d'aquesta manera encara que, per casualitats del destí, algú et digui: «Això vostre és màgic!» No voldries aquest elogi, però acceptes la recompensa d'algú que et parla amb el cor i alhora et mira als ulls amb admiració. Necessitem uns silencis. Complicitats. L'Elena és respectuosa amb el seu passat i per aquest motiu visiona el futur amb l'esperança que Moscou sigui el futur. De moment, és una gran muntanya per a molts que tenen l'esperança de formar una família. I també ho és per als qui intenten refer la seva vida a l'Occident marcats per un passat. Tons eslaus d'ulls cristalins que estimen la vida entre els mediterranis.

Caminem junts

Cada vegada ho fem més. Ja avancem de manera diferent i ho fem amb l'esperança d'anar-nos compartint a mida que passen els dies. Crec que ni en som conscients però els lligams són més grans i ens hem acostumat els uns als altres. Tots a tu i tu a tots. Hi ha moments que penso que tot és tan fascinant que quan vinguin altres moments estarem preparats per dir-nos tot el que sempre hem pensat i que és tan evident que no ha estat necessari ni dir-nos. Però ho farem, perquè ens hem d'explicar. I compartir vivències com la teva ajuda encara més a enfortir els vincles. Les trobades per compartir ens humanitzen.

Trajectes en una vida

Dos anys després i el trajecte familiar continua. El vol va arribar al seu destí però va ser una pausa per comprendre el nou univers. Quan hi penses, evoques els records, la ment troba entre la nostàlgia la satisfacció d'haver aconseguit una gran il·lusió com a pares. Però l'avió ja no hi és i només queda un dia amb sol, molta llum, llàgrimes de felicitat i somriures. El retrobament familiar va ser tan emocionant com inesperat i les imatges són les que et permeten aturar-te, pensar i gaudir dels moments. És indescriptible deixar que t'arribin les il·lusions i desitjar que el trajecte continuï com fins ara.

Compartir esperances

La trobada amb futurs pares adoptants acaba amb un cúmul d'il·lusions compartides perquè estan en la fase inicial i en la de somiar. Ajudar-los a pensar que els seus somnis poden ser realitat és molt gratificant i t'omple de satisfacció. Encara que no sigui la mateixa esperança tens la sensació de posar, només per una estona, la mà a l'esquena a algú que saps que tard o d'hora la necessitarà. El trajecte és llarg però la motivació fa que tot sigui més curt i que cal pensar en anar superant obstacles. Oblidar-te de tot i pensar que hi ha algú, allà on sigui, que ja està esperant val la pena intentar-ho i animar a qui estigui decidit a fer el viatge de la seva vida. Donar esperances i il·lusions és també rebre-les i diria que fins i tot augmentades.

Els qui no tenen

No puc pensar que tinc el que em mereixo en aquesta vida quan em poso en el lloc dels qui no tenen. És quan em sento un privilegiat immerescut i que més d'una vegada hauria de posar-me en el cos d'una altra persona: pensar en què la bola del món dóna voltes i voltes i jo l'aturo en qualsevol lloc de l'Àfrica o l'Índia. Segurament em tocaria una vida més humana però més endurida per les injustícies del Planeta. L'equilibri és un somni personal i una utopia escrita, però traslladar-me em dóna l'esperança d'intentar veure algú feliç i que no em necessita com a intercanvi i ni m'enveja. He fet un intercanvi personal, però sense retorn i tant de bo ho pogués tornar a repetir cada vegada que la ment em commou.

Donar és poder

Voler és poder. Penso que massa vegades no m'aplico aquesta màxima per pensar en anar més enllà dels paràmetres considerats per a mi normals i per això tinc el dubte de si sabré transmetre el missatge. Sé que moltes vegades la felicitat està més en donar que en rebre i aquesta essència em permetrà gaudir d'unes famílies que volen fer aquest pas però que quan es comença és com trobar-se baix d'una muntanya i mirar enlaire sense gairebé veure el cel. És per això que tan important és fer el primer pas per després començar l'escalada. El trajecte és llarg però la meva ja enyorada ascenció ha de servir per il·lusionar els futurs aventurers d'una experiència humana que omple de per vida. Voler es poder per a ells i voler és poder per a mi per donar més que rebre.

Quan no esperes res

Hi ha silencis indescriptibles que per la rutina del dia a dia no paro a valorar i sovint trobo o busco massa excuses per evadir-me de les pauses del que podríem dir tan sols contemplar. El cel, els estels, el mar, la muntanya... o tu, per exemple, mentre dorms. És un silenci sepulcral, captivador. I mentre sento la teva respiració penso que és un moment que em permet reflexionar. Però són tantes i tantes coses que em costa agafar-les per resumir-les. És una sensació de plenitud, descans, felicitat i un moment personal tan fascinador que em permet gaudir d'un altre tu que m'encanta.

Els nostres somnis

I sóc per tu i tu hi ets per mi. I som i ens tenim sense demostrar-ho. I a vegades necessitem aquests moments per fer realitat el que massa sovint jo imagino i potser tu també, però en el nostre somni sempre fallo jo. És per això que és tan planera la feliciat que no necessita dimensions en l'espai sinó unions: res més que el contacte d'una mà per expressar allò que cada vegada sabem fer menys els humans. Estimar-nos. I estimar-te és indescriptible, tant com el meu atreviment de volguer-ho explicar sense trobar les paraules apropiades al teu somni diari. Perdona'm perquè és aquell nostre somni afectiu i en el qual massa poques vegades jo hi surto.

Els drets dels infants

Totes les nenes i els nens,

volem pau i germanor,
ensenyant a compartir,
igualtat i cooperació.

Totes les nenes i els nens,
volen un món millor,
respectant les diferències,
i més just per a tothom.

Per això plegats cantem,
ben alt i ben fort.
Per això tots proclamem,
els drets dels infants.

El record de la cruesa

L'assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaya et transporta en el temps i veure el reportatge sobre la tragèdia a la televisió, et fa reviure la cruesa d'un país que avança en petites dosi i sense esperances en la immensa majoria de la gent. Només els milionaris de Rússia tenen esperança i potser ni viuen al país perquè es poden permetre continuar enriquint-se i al mateix temps guadir d'un altre clima més assoleiat. La gent, els seus rostres d'impotència i manca d'il·lusió és segurament el que t'emportes d'un país que de tan immens que és que no et permet veure l'esperança per en lloc. La impotència és tanta que els mateixos ciutadans l'ha tenen assumida i conviuen amb la melanconia. I el vodka mai serà la solució: només un consol.

Ràbia contra la impotència

No tots els infants tenen la felicitat que es mereixen. No tots els infants poden aspirar al món que els hauríem d'oferir. No tots els infants estan ben alimentas, cuidats i tenen l'amor necessari. Penses en la teva felicitat i et recomforta. Però si deixes de personalitzar, és quan has d'afagar aire, reclamar una calma mental absoluta i quedar-te en blanc per assumir la crua realitat de milions de nens que podríem dir que tan sols estan a milers de quilòmetres dins aquest gran univers. El Planeta tampoc és tan gran però tens la sensació que és immens quan no saps ni per on començar quan hi ha imatges que et deixen a zero i et fan sentir impotent, trist, desil·lusionat i saps que la teva ràbia no et permet ni somiar.

La gran satisfacció de tenir-te

Segurament mai s'acaba de tenir tota la recompensa. Segurament mai es pot estar satisfet del tot. Però la gran satisfacció de tenir-te i de veure't ara mateix mentre dorms, descanses, és un plaer indescriptible. És un silenci imponent. Respires lentament i a cada batec que sento intento acompanyar-lo per respirar junts. Per sentir junts aquest silenci tendre, fràfil però que em serveix per evadir-me i pensar en voler sentir la màxima felicitat. Una vegada més tinc la por de no trobar les paraules adients. Intento escoltar el meu cor i pensar per ell. Per una vegada, no vull la racionalitat mental sinó que parlin els meus sentiments. I tot, gràcies a tu per ser aquí i donar-nos tot el que tens.

La teva absència

Ara no hi ets i et trobo a faltar. He vist el teu osset preferit al teu llit i ràpidament he pensat en tu. En la teva manera d'agafar-lo, abraçar-lo i com li fas petons quan li diem que s'ha de quedar a vigilar el teu llit. El teu osset és un vincle indestructible des del primer dia que et vam veure i aquestes sensacions sempre seran les nostres que, algun dia, amb tota la tendresa del món t'explicarem a cau d'orella.

La duresa existeix

Moltes vegades necessites veure imatges que et recordin el teu trajecte. La distància serveix perquè sovint recordis sempre les coses bones del viatge però saps que n'hi ha de dolentes i que no acaben amb el somni que molts havien imaginat. És per això que els finals infeliços t'obliguen a valorar el que tens i desitjar que tan de bo tothom pogués tancar el seu procés vital amb cara de felicitat i orgullós d'un dels moments més bonics de la vida: el de ser pares.

Aromes impactants

En ocasions tens ganes de retrobar-te amb els records. Són tan profunds que t'acompanyen perquè, de fet, cada dia en tens una prova. Un dia, fent una pausa, pots obrir un llibre del teu trajecte i quedar-te pensatiu durant força estona. Un altre dia, de casualitat, pots obrir una guia de viatges del país on vas anar i trobar-te encara amb un trocet de paper perfumat. És curiós que després d'un any encara quedi l'olor del perfum entre les pàgines. Això ja t'envaeix i et descol·loca. La casualitat és tan gran que t'obliga a olorar amb totes les forces per recordar l'aroma i a pensar com i quan va arribar allà. Les vivències poden ser gairebé a cada pas si realment les portes encara a dins.

Moments màgics

Hi ha moments especials, màgics, tendres... moments plens de records que et poden arribar a salvar un dia. Per trobar-los només has d'estar predisposat a intuir que amb una simple mirada, un gest o un detall tot pot ser més especial. Hi ha infants que tenen una màgia plena de sensacions i que l'ofereixen a canvi de res. Tenen el do de donar sense esperar res i la seva tendresa colpeix. Estiraries els braços per abraçar-los i prémer fort, intentant parar el temps, per gaudir d'uns moments que tu saps que són especials i, ells, amb la seva ingenuïtat desconeixen encara. Per tant, ells donen i donen i tu, si vas a pit descobert, només has d'estar preparat per saber-los apreciar. I després és quan veus que són instants fascinants.

Al·legoria de l'amor

És de nit, quan dormen els infants, quan la tendresa i la inocència dels seus cossos et reconforten la jornada després d'una dia dur. Has tingut poc temps per a tu, per a la família i és quan aprofites aquest moment tan íntim per sentir-te feliç, sobretot, per a ells. Dormen encara moltes hores comparades amb un adult, que per cert, en general, cada vegada més patim més insomni. Penses en el seu dia, en com haurà estat la seva jornada no remunerada però si estructurada perquè cal establir unes pautes. El mires i penses: És feliç amb nosaltres? Potser aquesta pregunta no tindrà mai resposta si començant per mi no me l'aplico. Per tant, jo ho sóc amb ell i em sento orgullós de tenir-lo entre nosaltres. Em sento molt orgullós d'haver fet una travessa fascinant i que no m'abandona mai.

El poder d'una trucada

Tan sols una trucada m'ha emocionat. Perquè de fet feia massa temps que no sabíem res els uns dels altres. Reconec que, després d'una bona estona, he penjat el telèfon amb els ulls humits perquè són massa records que em cauen al damunt a l'instant: és només una sensació mental la que sento però que alhora em colpeja durament el cos. No ho sé. Em costa descriure tants records després de gairebé un any. De fet, per Sant Jordi farà un any que iniciàvem el nostre gran trajecte per ser un més. Des de l'1 de maig vam ser quatre a la família. Tot ha passat massa ràpid, però les sensacions són tan màgiques que explicar-les se'm fa fins i tot estrany. En el fons, el meu esperit em diu que té ganes de reviure-les i repetir-les. Aquestes vibracions em fascinen i tu, tan sols amb la teva trucada des de la distància, has obert la porta que dóna pas a tot aquest corrent d'il·lusions, somnis, llàgrimes, esperances, abraçades, felicitat i rialles. Què més es pot demanar! Gràcies per compartir emocions Josefina.

Emocions personals

He llegit un conte senzill. Tan sols parlava dels valors de la família, però amb els temps que corren suposo que això ja és molt. M'ha fet entristir, riure, pensar, somiar, reflexionar i aprendre que, a vegades, estem a prop dels nostres fills però al mateix temps a massa distància. Tenim un excés de coses en què pensar i tasques a fer abans d'apropar-nos amb tendresa al seu món i a les seves interioritats. I sí, ja sé que cada vegada costa més educar els fills i que la societat té problemes de valors, però és sensacional el que només et pot arribar a transmetre un conte si estàs predisposat a llegir-lo com si fossis un nen. És més, el conte no és per a un adult, però l'he volgut aprofundir amb la innocència d'un infant. I potser, treure'm del meu estadi natural , ja m'ha servit per sentir l'emoció d'un nen davant d'uns valors tan sols humans. Què fàcil no? Però alhora que difícil és trobar aquests estadis de ganes de d'autodespullar-nos de la nostra rutina i sentir-nos infants. En definitiva, apropar-nos al món dels nostres fills, que tampoc costa gens.