Satisfacció

Sovint imagines la família més unida del que pugui semblar. Els vincles establerts són ben forts i molt fràgils alhora però existeixen. Recomforten. Són com dosis d'esperances i ajuden a gaudir dels petits moments que ens donen les satisfaccions quotidianes. Quan dubtes, quan no estàs segur, quan et sents intraquil o potser et sents desorientat, saps que sempre hi ha un nord, que t'obliga a ser-hi i amb totes les teves forces. Com produc te del destí que arriba per donar-te forces. Ales per lluitar contra el vent i saber que hi ha un trajecte que és el que realment t'aporta més a la vida. Aquests dies han existit alguns moments que m'han fet sentir orgullosos de vosaltres i la recompensa aporta una penitud immensa. Avancem junts, com sempre, i més forts. Per això us ho vull agrair.

Notes de melodia a les nostres vides

Em va emocionar l’altre dia veure’t cantar amb l’afició que ho feies. Dalt de l’encenari, amb la claror dels focus i envoltat d’altres nens i nenes, et veia feliç de trobar-te en una activitat que portes a dins. Tu cantaves i jo t’imaginava, després de molt temps de veure’t cantar a casa amb tanta afició. Hores i hores disfressat amb qualsevol cosa, estirat, i posant veu a les cançons dels cedés que ja et coneixes a la perfecció de tant posar-les. Aquests moments són com la música de la teva personalitat, amb un dot innat que jo mai tindré però m’agrada que tu el tinguis per a la música. La música és com la melodia de les nostres vides i per això la necessitem. A mi m’agrada molt aquest sentiment que em i ens transmets tan sovint que t’ho agrairé sempre. Són notes de felicitat.

Conversa

Em va agradar la conversa que vam tenir anit. No t'esperava per parlar després dels contes que vam llegir damunt del llit. Són portes visuals que vas obrint a mida que vas creixent i que nosaltres hem d'anar-te ajudant. Ens espera un llarg camí però junts ens anem unint a mida que valorem la nostra família a través dels pensaments. I sempre dibuixes somriures que m'agraden, com si tinguessis una predisposició especial a tot el que ens espera. M'agrada i em fa feliç, ens fa més feliços a tots i és la base de l'esperança que sempre hem tingut. I nosaltres sempre hi hem de ser perquè notis la nostra mà a la teva esquena. Continuem avançant junts.

Orgull

A vegades em parles de l'exigència com a pare i m'agrada escoltar-te mentre intentes trobar el punt just entre tu i jo, amb el teu caràcter que lògicament cada vegada sobresurt més. Dialoguem per intentar acabar trobar-nos, almenys això és el que m'agrada. Per a mi, sovint no és fàcil definir aquest equilibri mesurat i no només amb tu sinó amb tot el que faig dia a dia. Però la teva personalitat va agafant forma i, en ocasions, em deixa sorprès de tan ràpid com avança. Accions i reaccions que ens apropen i ens allunyen. I a mida que va passant el temps, em demostres com saps acompanyar el teu germà en aquest trajecte en el qual potser he estat massa exigent amb tu. Però saps, tens una virtut inqüestionable, sempre hi has estat. I ho has fet molt bé i em fas sentir orgullós de tu com a pare i com a germà gran.

Un dia especial, màgic

Avui és un dia especial, el definiria màgic. Quatre anys després de la nostra arribada sembla que ha passat molt temps, però també és un contrast especial perquè sembla que va ser fa pocs mesos, amb una unió que ja és com si no tingués un abans. És un dia festiu que ajuda a anar evocant els records dels inicis dels nostres vincles i el retorn a casa, amb la sorpresa de l'espera de tota la família quan vam arribar a l'aeroport. Ara, mentre dorms, pensava en com va començar tot, amb emoció, de qui vam trobar en el nostre camí, amb agraïment, i de com ens hem anat lligant com a família, amb sentiment. Tot té una química especial per a nosaltres, amb la memòria posada sempre en els bons moments dels records i l'esperança del futur posada en la il·lusió. Per això avui és un dia molt especial, com si fos màgic. I m'encanta tenir aquest estat d'ànim gràcies a tu.

Caminant amb el temps

Feia dies que volia trobar aquest moment després d'un cert temps, tot i que em costava definir les sensacions, que es barrejaven amb certs temors també. Les il·lusions es mantenen, però cada vegada són diferents. Els records continuen mentre avancem junts i pensem en continuar-ho fent. M'agraden moltes coses d'aquest nostre trajecte, tot i que és necessari anar ensopegant pel camí. Moltes vegades voldria aturar el temps, com si volgués que passes més lentament, però és inevitable que així sigui. Mentrestant, penso en la teva enorme vitalitat i com has sabut sobreposar-te sense ser-ne conscient i et donc les gràcies perquè ens permets a tots nosaltres, els qui més t'estimem, que ho podem compartir.

Entre l'amor i l'aprenentatge

Resumir tot un curs amb poques paraules és complicat. És un cúmul d'experiències que cal classificar i traslladar als pares perquè se'n facin una idea de la progressió del seu fill. La professora té el repte de catalogar cada nen i enfocar als seus fares quins són els punts destacables i tous, quan aquests ja els sabem. En el teu cas no va ser cap sorpresa perquè ja sabíem què ens passaria. Però vaig sentir una il·lusió especial quan va arribar l'hora de parlar de la teva progressió. Els pares i mares sempre volem sentir-nos orgullosos i quan vas preparat per rebre altres imputs és una sensació especial. Però tot i això, quan va ser el moment de parlar de l'estima, la valoració va ser molt favorable i va ser especial. És la màgia d'un moment, d'un curs, d'una trajectòria i la d'una vida. I es pot calcular el nivell d'aprenentatge però no l'amor, l'afecte i la vitalitat. Creix.

Transportant-me

Vas sortir a cantar i vaig pensar en com t'agrada la música i en com tens aquest sentiment musical que no és genètic. Com l'envejo! Et veia entre el grup, al mig, però tu no perquè tenies la vista dispersa ja que molts pares us estaven observant. A mi però, em feies sentir feliç com a pare perquè sé que tens unes facilitats innates per la música. Ens ho demostren tan sovint a casa que ens fascines i per això ens agradaria apuntar-te a classes de música a partir del curs que ve. Vas sortir disfressat de negre amb gotes d'aigua, formant part de l'espectacle, amb una il·lusió i timidesa que em va captivar. Per això vaig tenir un munt de pensaments que gairebé no em permetien ni escoltar la música que cantàveu i va ser un moment molt especial, il·lusionant i emocionant. Així crec que ens sentim tots els qui t'envoltem just tres anys després.

Les teves abraçades

M'agrada quan em sorprens amb les teves llargues abraçades. Les més tendres són quan te'n vas a dormir, quan ja sembla que no et queden energies i els ulls no responen a les teves forces. Encara necessites balancejar-te per dormir i la teva cantarella cada vegada té una veu més aguda, però manté el fil melòdic de sempre. Mentrestant agafes el teu gos de peluix preferit i el seu color blanc es barreja amb el del teu cabell. És un petit ritual de llargs instants per a mi amb la calidesa de la nit que ens acompanya.

El referent necessari

Sempre hi ests i no cal esperar els bons moments; per això moltes vegades, quan dorms, tinc la sensació que he de protegir-te. Vas progressant a la teva vida amb molta vitalitat i tendresa, mentre l'àlbum cada vegada es va omplint de més imatges teves entre nosaltres. Tenim més lligams i vincles que ens enforteixen. Inconscientment, els teus inicis ja no semblen tenir un abans i un després sinó un sempre.

Quan sempre faltarà algú

Les absències inesperades condicionen les nostres vides. Els records marquen el present i tindran continuïtat en el futur de la relació entre pares i fills. És difícil saber trobar les paraules adients i els gestos més oportuns, quan ningú n'estava preparat. Però és emocionant les respostes que obtens quan afrontes la realitat, que acabes convertint en un conte de tendresa entre llàgrimes. La seva infantesa és un bàlsam d'esperança que ens condicionen i ens serveixen de suport per transformar els nostres pensaments. Sort d'ells, que sempre hi són.

El somriure de sempre

Moltes vegades un somriure inesperat ajuda a comprendre que hi ha coses més importants a la vida que no emmagatzemar preocupacions qüotidianes. Calculat a la balança més personal, el pes sempre hauria de tenir un mateix resultat. Però moltes vegades no divisem aquest registre perquè no estem preparats. Per això deixem escapar les ocasions que més tard acabem lamentant-nos. I sempre és així perquè no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Si ho fem, perdem encara més.

Quan sempre hi ha algú

A vegades, entre la foscor, segur que sempre hi ha una esperança. A vegades, pots oblidar-te'n o no pensar-hi suficient, però és bo recordar que sempre, entre aquella foscor temporal, hi ha un motiu que saps que brillarà i que et recordarà quin és el camí que has de continuar per no prendre un rumb allunyat del que s'espera de tu. Després, amb paciència, penses que els camins dels adults necessiten estels que brillin perquè ens il·luminin però perquè ho facin, també els hem d'ajudar. Perquè elles sempre, sempre, hi seran.

Arrels més profunds

Els arrels són cada vegada més profunds i els enllacem a mida que passen els dies. Involuntàriament, anem teixint plegats els nostres destins i em permeto l'egoïsme personal de tenir la sensació que no hi ha un abans ni un després. Més aviat, tot el contrari. Junts som més forts i junts lluitarem contra les adversitats, amb la il·lusió de gaudir dels millors moments de les nostres vides. El destí ho ha volgut així.

La muntanya de la vida

Potser no has fet res més que fer un pas més a la teva vida. Ho vols veure d'aquesta manera encara que, per casualitats del destí, algú et digui: «Això vostre és màgic!» No voldries aquest elogi, però acceptes la recompensa d'algú que et parla amb el cor i alhora et mira als ulls amb admiració. Necessitem uns silencis. Complicitats. L'Elena és respectuosa amb el seu passat i per aquest motiu visiona el futur amb l'esperança que Moscou sigui el futur. De moment, és una gran muntanya per a molts que tenen l'esperança de formar una família. I també ho és per als qui intenten refer la seva vida a l'Occident marcats per un passat. Tons eslaus d'ulls cristalins que estimen la vida entre els mediterranis.

Caminem junts

Cada vegada ho fem més. Ja avancem de manera diferent i ho fem amb l'esperança d'anar-nos compartint a mida que passen els dies. Crec que ni en som conscients però els lligams són més grans i ens hem acostumat els uns als altres. Tots a tu i tu a tots. Hi ha moments que penso que tot és tan fascinant que quan vinguin altres moments estarem preparats per dir-nos tot el que sempre hem pensat i que és tan evident que no ha estat necessari ni dir-nos. Però ho farem, perquè ens hem d'explicar. I compartir vivències com la teva ajuda encara més a enfortir els vincles. Les trobades per compartir ens humanitzen.

Trajectes en una vida

Dos anys després i el trajecte familiar continua. El vol va arribar al seu destí però va ser una pausa per comprendre el nou univers. Quan hi penses, evoques els records, la ment troba entre la nostàlgia la satisfacció d'haver aconseguit una gran il·lusió com a pares. Però l'avió ja no hi és i només queda un dia amb sol, molta llum, llàgrimes de felicitat i somriures. El retrobament familiar va ser tan emocionant com inesperat i les imatges són les que et permeten aturar-te, pensar i gaudir dels moments. És indescriptible deixar que t'arribin les il·lusions i desitjar que el trajecte continuï com fins ara.

Compartir esperances

La trobada amb futurs pares adoptants acaba amb un cúmul d'il·lusions compartides perquè estan en la fase inicial i en la de somiar. Ajudar-los a pensar que els seus somnis poden ser realitat és molt gratificant i t'omple de satisfacció. Encara que no sigui la mateixa esperança tens la sensació de posar, només per una estona, la mà a l'esquena a algú que saps que tard o d'hora la necessitarà. El trajecte és llarg però la motivació fa que tot sigui més curt i que cal pensar en anar superant obstacles. Oblidar-te de tot i pensar que hi ha algú, allà on sigui, que ja està esperant val la pena intentar-ho i animar a qui estigui decidit a fer el viatge de la seva vida. Donar esperances i il·lusions és també rebre-les i diria que fins i tot augmentades.

Els qui no tenen

No puc pensar que tinc el que em mereixo en aquesta vida quan em poso en el lloc dels qui no tenen. És quan em sento un privilegiat immerescut i que més d'una vegada hauria de posar-me en el cos d'una altra persona: pensar en què la bola del món dóna voltes i voltes i jo l'aturo en qualsevol lloc de l'Àfrica o l'Índia. Segurament em tocaria una vida més humana però més endurida per les injustícies del Planeta. L'equilibri és un somni personal i una utopia escrita, però traslladar-me em dóna l'esperança d'intentar veure algú feliç i que no em necessita com a intercanvi i ni m'enveja. He fet un intercanvi personal, però sense retorn i tant de bo ho pogués tornar a repetir cada vegada que la ment em commou.

Donar és poder

Voler és poder. Penso que massa vegades no m'aplico aquesta màxima per pensar en anar més enllà dels paràmetres considerats per a mi normals i per això tinc el dubte de si sabré transmetre el missatge. Sé que moltes vegades la felicitat està més en donar que en rebre i aquesta essència em permetrà gaudir d'unes famílies que volen fer aquest pas però que quan es comença és com trobar-se baix d'una muntanya i mirar enlaire sense gairebé veure el cel. És per això que tan important és fer el primer pas per després començar l'escalada. El trajecte és llarg però la meva ja enyorada ascenció ha de servir per il·lusionar els futurs aventurers d'una experiència humana que omple de per vida. Voler es poder per a ells i voler és poder per a mi per donar més que rebre.